ELOGI DE "PA NEGRE" D'EMILI TEIXIDOR
01/01/2004
Publicat a INSTITUT RAMON MUNTANER, “Emili Teixidor”. I Premi de Narrativa ‘M. Àngels Anglada’, Figueres, 2004, pàgs. 17-31
Benvolgut autor, autoritats, director i claustre de l’Institut “Ramon Muntaner”, estudiants, pares i mares, familiars de la Maria Àngels, senyores i senyors: Poder fer l’elogi de qui ha merescut un premi em sembla també una mena de premi –indirecte o derivat de l’únic real d’avui, el del Sr. Teixidor- que em féu arribar inesperadament amb el vostre encàrrec i que agraeixo amb tota sinceritat. Gràcies per la confiança, que us vull retornar incrementada amb el meu afecte, i que avui es materialitza en aquest compromís positiu i engrescador: parlar bé en nom de tots d’una obra i del seu autor, el *Pa negre *d’Emili Teixidor, perquè l’heu volgut distingir amb el digníssim premi que porta el nom de la persona sensible, intel·ligent, culta, compromesa i dolça que tots hem estimat com a persona i admirat com a escriptora. I que fou també membre del claustre d’aquest Institut, la Maria Àngels Anglada.
Per respectar, com cal, el temps que tinc haig de condensar explicacions,
prescindir d’exemples, retallar referències, sintetitzar arguments. L’obra
dóna per molt i vull que sapigueu que hauré de fer curt en la glossa dels seus
mereixements; miraré de dir, però, com és exigible i amb precisió, tot el que
em sembli més important. Primer de tot,
proclamo amb gust que és de les millors novel·les que he llegit en molt temps,
i us asseguro que, tot i que no sembla que el tòpic ho tingui previst, com a
professor de filosofia llegeixo regularment i valoro cada dia més les obres de
l’anomenat gènere novel·lístic. Hi trobo una condensació i destil·lació de la
vida que les fa molt més riques en captació i anàlisi de vivències que la
mateixa experiència personal, tan sovint rutinària, o la transmissió
memorialística que, només per una bondadosa hipòtesi, considerem molt
realista. Pel que fa a Pa Negre,
justament, no em sembla rellevant saber quin grau de “memòries” personals de
l’autor es contenen en l’obra; si n’hi hagués molta part, deixeu-me’n fer el
que crec que és un sincer elogi: són tan bones, tan ben elaborades, escrites i
narrades, que semblen una novel·la, n’han assolit tota la qualitat i com a tal
novel·la les entenc i les he gaudit. Podríem dir, amb el més afectuós dels
respectes per l’autor, que si hi hagués molta memòria personal, molta
autobiografia o com se’n vulgui dir, per ell faria: en qualsevol cas, crec que
el novel·lista hauria vençut netament i feliçment el memorialista i penso que
tots, també ell, ens n’hem d’alegrar. En l’ordre familiar mereixerà un apreci
singular i valuós la part de record estricte que s’hi contingui, però a la
plaça pública on som tots i tots podem llegir-lo mereix l’aplaudiment literari
que pot tenir la més creativa de les narracions dites fictícies. Troia val el
que val –i no parlem de la pel·lícula- no per la història real sinó per la
molt fictícia narració homèrica. La literatura, com ens recorda el
desassossegat però genial Pessoa, és més real que la vida: “ Moure’s és viure,
expressar-se és sobreviure. No hi ha res real en la vida que no ho hagi estat
sinó perquè fou ben descrit.” Vet aquí un cas, *Pa negre *si fos el cas, en
què la bona descripció dóna dimensió de “sobre-vida” –no de simple
supervivència- a la hipotètica vida real. No hi ha dubte que Teixidor deu
portar a dins vivències de temps, espais i activitats idèntiques amb les que
surten a la novel·la i que formen l’entrellat del seu jo: però només
l’escriptor que hi ha en ell ha donat dimensió d’intensa realitat assumible,
comprensible i sentida per tots a allò que tants altres tenen empolsinat a la
seva intimitat, opaca fins i tot per a ells mateixos.
L’autor ens narra la vida infantil de l’Andreu, un nen encara quan s’acaba
la guerra civil espanyola. Una vida de nen que la ficció situa en l’espai de
la infància real de l’autor, la comarca d’Osona, les masies i les fàbriques de
les vores del Ter en el seu curs mitjà. Té interès la vida individual de
l’Andreu, però en té encara més tot allò que les seves vivències ens
transmeten del moment històric, de l’entorn humà i social en què ha de
desplegar la seva vida: la primera etapa de la postguerra. Perquè aquesta és
una de les gràcies de la novel·la: la narració no segueix un fil de fets
objectius, cronològicament precís i basat en la seqüència lògica dels
esdeveniments, sinó que segueix el creixement desordenat, casual i
imprevisible de la consciència d’una i altra cosa, d’un i altre misteri, d’un
i altre secret, d’una i altra experiència, que l’Andreu va construint
dificultosament dins seu. Es pot ben dir que assistim no a una crònica de
fets, sinó al viatge d’una ànima infantil a través de les seves percepcions
barrejades, però precises, de les seves vivències confuses, però contundents,
dels seus neguits radicals, però estimulants, dels seus misteris viscuts com a
incomprensibles en el seu significat, però plens d’un rigorós sentit familiar
i social. El resultat global és una radiografia exacta, altament informativa
de la realitat de la postguerra, obtinguda sobre un suport, que es diu ara,
tan fràgil com l’ànima hipersensible d’un nen literalment desemparat. Ell és
el punt de vista únic des del començament a la fi del llibre. Tot és vivència
de l’Andreu, vivència infantil però en cap cas infantilitzada o “ingenuïsta”,
si se’m permet el mot; ben al contrari, l’autor adult injecta amb una
habilitat extraordinària en la tendra ment del nen un cabal conceptual per a
l’anàlisi de la realitat d’una gran solvència psicològica, social i històrica
sense que perdi credibilitat el caràcter infantil del protagonista. Aconseguir
que el nen no sigui anul·lat pel llenguatge inequívocament madur de la
narració i convertit en un adult retallat és un dels mèrits tècnics que em
semblen especialment remarcables. Jo he sentit revifar-se amb força, tot i
alguna diferència cronològica, mil i un sentiments de la meva infantesa en
simpatia amb els de l’Andreu. N’esmentaré un que em sembla central com a
definidor de l’ambient de l’obra: el sentit de misteri i de secret amb què
gairebé tot es presentava a ulls de l’Andreu. Un sentit que era aixafador i
estimulant alhora: aixafava la por o la mitja por davant de l’inconegut, però
la curiositat i l’interès estimulava l’enginy, els sentits i sobretot
multiplicava la força dels sentiments. No es té la mateixa intensitat de
sentiment –per molt que sigui del mateix to- si el seu objecte se’t mostra net
i transparent des del primer dia o, si com li passa sovint a l’Andreu, resulta
que “la veritat de
totes les històries estava enterrada sota cent capes de foscor que només amb
l’esforç de converses llargues i complicades, plenes de noms desconeguts
(…), es podia descobrir; (…) i si els grans tenien feina per entendre com
girava el món, nosaltres, els petits, em deia, no podíem fer res més que
copsar les engrunes de veritat que s’escapaven de les converses de sobretaula
d’ells” (pàg. 127)Són, certament, engrunes de
veritat obsessivament buscades pels racons de la masia, pels boscos, els
camins, l’escola i molts altres topants, les que permetran a l’Andreu créixer
enmig de la misèria material i moral; i són aquestes engrunes de veritat les
que la novel·la salva per a la memòria col·lectiva d’una època ominosa. La
veritat individual de cada vida entorn de l’Andreu és metàfora directa de la
veritat col·lectiva de l’època, com el seu arbre refugi davant de la masia és,
per a mi, metàfora dels espais amagats que els vençuts, que no poden ni volen
participar de la veritat oficial, necessiten per intentar resituar-se a la
història d’on han estat foragitats. Els febles de la novel·la, els nens,
representen –i en seran les seves víctimes directes- l’extrema feblesa social
produïda per una guerra i una derrota cruels i les seves tremendes
conseqüències: ja ho podem dir, perquè no es tracta ara de repetir l’ambient
d’intriga tan ben assolit a l’obra –tampoc no ens en sortiríem si ho
intentàvem-: l’Andreu acaba la seva infantesa malament, tot i l’apariència de
solució material i social dels seus problemes. L’autor ens el deixa a la porta
de l’adolescència amb un autodiagnòstic trist: “vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb
una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En
el monstre que havien planificat que fos.” (pàg. 396)No té gaire
interès jugar a endevinar com seria ara –gens, poc o molt monstruós?- aquell
Andreu de fa seixanta anys. Sí que té, en canvi, interès constatar que tot
allò que aquell nen havia hagut de viure –com una mena de ‘planificació’
objectivada en les circumstàncies de la postguerra- no podia fruitar
feliçment: massa tristesa, massa ignorància, massa por, massa misèria material
i moral, massa mesquinesa, massa injustícia sistemàtica, massa odi a penes
somort. Tot això, tot aquest dictamen de pessimisme, és més implícit que
explícit en la narració, però el lector ho capta a través dels maldecaps
vitals i analítics de l’Andreu, de manera que el pòsit final de la lectura no
et permet cap altra conclusió. És cert que en les reflexions –tan infantils i
alhora tan serioses i solvents!- de l’Andreu emergeix de tant en tant un glop
explícit d’aquesta mena de diagnòstic: “Jo intuïa una tristesa aclaparadora que ho aturava tot”
(pàg. 96)En aquesta breu expressió s’hi contenen tots els
mals esmentats, si es pensa bé. N’hi ha una, però, de circumstància moral de
l’època que em sembla especialment destacable, perquè explica molt com podien
anar les coses i perquè l’autor s’hi atura amb interès: jo la definiria com la
instal·lació social d’un mecanisme de submissió basat en la promoció
sistemàtica del sentiment de culpa. No cal dir que l’explicació novel·lada és
molt més clara que aquesta formulació gairebé abrupta. L’Andreu escolta una
sentència del rector del poble que considera la fugida dels seus tiets cap a
França com a palesadora de la seva culpabilitat. El mot “palesar” i la noció
de culpabilitat fan descabdellar en el cap de l’Andreu un petit tractat de
teologia del mal que és realment profund: s’atribueix, autoinculpant-se sense
reserves, brots de mal que tot ho empudega, mal que el corca fins al més íntim
i que podreix fins a les arrels les coses més fondes i invisibles. Intenta
classificar el mal segons les explicacions escoltades a doctrina; imagina un
Déu calculador, castigador implacable; veu els homes inventant-se pecats nous,
fora dels classificats en tots els codis, en el seu deler insaciable de mal;
es pregunta per la relació de Déu amb els descreguts i no entén que Déu se
n’hagi de preocupar: la seva glòria no hauria de sentir-se disminuïda per uns
ignorants que, a més, decideixen condemnar-se lliurement. No ho entén, però no
ho vol entendre per no ser com Déu, que tot ho entén, perquè això seria també
una gran culpa de supèrbia. El recargolament és notable. I les reflexions
s’acaben així: « Això em feia discret,
reflexiu, callat, confiat, prudent…, en una paraula : covard. Déu havia
triomfat a la guerra ajudant els que lluitaven en el seu nom, i els incrèduls
que havien cremat temples i burlat les seves lleis havien perdut i ara es
veien perseguits, exiliats, empresonats, blasmats, arraconats… ¿Voleu una
demostració més clara de la seva omnipotència?» (pàg. 87) Vet
aquí el drama de fons: la culpa ens aclapara fins a l’autonegació, fins a la
covardia. Tots els autoritarismes de la història -familiars, socials,
religiosos, polítics, imperials- han trobat sempre un bon fonament en el
sentiment de culpa dels sotmesos –fills, esclaus, adeptes o pobles sencers-;
la culpa controla des de dins mateix de casa, des de la pròpia consciència. I
certament la nostra postguerra fou un escenari ample en l’espai i llarg en el
temps de foment del sentiment de culpa i submissió. A l’altra banda, les
diverses formes d’omnipotència, concretades en la dels “apoderats” que en deia
l’àvia de l’Andreu per referir-se a les autoritats que l’època presentava
gairebé com a naturals, de tan indiscutibles i implacables. Aquesta és, a
parer meu, una de les claus del nostre passat no tan llunyà i la novel·la la
recull subtilment, fins a fer-la expressa en el fragment esmentat. La dita
cèlebre del “divideix i venceràs” tindria un complement lamentable en un
“culpabilitza i sotmetràs”. I encara podem trobar un aprofundiment de la
perversió culpabilitzadora; aquesta, que gairebé per definició deriva de
l’exercici implacable d’una o altra forma d’autoritat impositiva, s’administra
gairebé sempre en una forma que podríem anomenar institucional; però el seu
aprofundiment tindria el nom d’humiliació i ja no li cal una administració
institucional: l’Andreu, i com ell qualsevol altre en circumstàncies
semblants, la rep administrada per la seva pròpia mare que potser no n’és ni
conscient; que actua com una peça d’un mecanisme que la desborda. Arrossegada
per un remolí de desgràcies, d’injustícies i també d’humiliacions, tracta el
seu fill per induir-lo a fer llàstima davant de la gent, especalment la
important, i l’Andreu no ho perdona. L’Andreu arribarà, per aquestes i per
tantes altres raons que és impossible de resumir, al descobriment d’una força
interior -que se li desperta en relació al mestre que ha abusat de la seva
cosina- que el farà madurar de cop: aquesta força té un nom també trist, però
coherent amb tota la història, el nom de l’odi. Arriba a dir:“Una onada de satisfacció em va omplir el cos i vaig
pensar que aquesta nova capacitat per odiar, per plantar-me i dir no, mal que
fos en silenci, era un pas endavant per conquistar el món de fora, per fer-me
gran” (pàg. 343)Aquesta és la via de fons que l’Andreu es veu
-gairebé fatalment, com un petit heroi tràgic- condemnat a seguir.
Però Pa negre és molt més que la
història d’una infantesa desgraciada, amb un pare injustament tancat a la
presó, on acaba morint; és un trenat d’històries on aquesta mateixa infantesa
té esplèndids moments de llum en la seva vida a pagès amb els cosins i els
amics, plenes de jocs, de contes, de secrets, de petites descobertes sexuals,
d’espionatge entre innocent i picardiós de la vida dels adults; en aquest
trenat hi ha uns fils que podríem identificar justament com la narració de
l’accés problemàtic, però apassionant, dels nens a la vida dels adults, una
vida que els nens imaginaven molt diferent de com era –de trista- en realitat.
Un detall important, però, és la distància que inevitablement cada nen ha de
sentir i marcar respecte a la centralitat de qüestions vitals que els adults
pretenem mantenir sempre: allò que nosaltres hem viscut ha d’importar i
absorbir els nens com si fos “la” realitat; i resulta que els nens ja des de
petits comencen a fundar una nova realitat, la seva i prou; mireu que n’era de
grossa i potent la realitat de la guerra i de la primera etapa de la
dictadura, però així i tot els nens es reclamen d’ells mateixos i del seu
futur. Diu l’Andreu, en recordar la tristíssima circumstància de l’enterrament
del seu pare, que sembla que l’hauria d’haver portat a una identificació amb
la causa dels adults: “Havia vist la ràbia
de la mare increpant els quatre apoderats, que en deien ella i l’àvia, els
facciosos, a la sortida del cementiri el dia de l’enterrament del pare. Però
aquells eren enemics seus, del pare o de la mare, no pas els meus enemics.”
(pàg. 350)L’Andreu té i vol tenir enemics propis, perquè els
enemics són els qui convoquen aquell odi que ell viu com la força que el fa
gran. Els seus enemics justifiquen doncs, la singularitat i l’autonomia de la
seva existència. En aquest trenat
de narracions que dèiem hi ha un horitzó obsessivament present, però més com a
paisatge de fons que com a ingredient principal del fil de la novel·la: és la
presència de la nova dictadura, en forma de presó per motius polítics, de
controls arbitraris de la guàrdia civil, de rectors reaccionaris, dels quatre
“apoderats” del poble aprofitats i grollers, d’al·lusions breus a contraban,
maquis, pas clandestí de fronteres, racionament, i altres perfils d’aquells
anys, entre altres el pa negre que dóna nom a l’obra. El pa negre és la imatge
simple i directa, tot i que avui incomprensible per a una persona jove, de la
misèria general de l’època. No hi ha, doncs, narració pròpiament dita de fets
polítics, però sí que el pes de la injustícia i la duresa política va
encadenat als peus de tots i cada un dels personatges i els condiciona
greument. No em sembla tampoc
irrellevant un altre fil primet que s’entortolliga de tant en tant amb els més
gruixuts de la narració: el fil de la transició que ja s’insinua de la vida
rural a la vida fabril i urbana. Hi ha més d’una referència al contrast entre
la vida de sempre, en masies i famílies extenses, i la relativament nova vida
de les fàbriques i els pisos petits on una família de pagès no podria viure.
Hi ha alguna discussió sobre això i un pronòstic de l’àvia:“Tenien raó els que deien que les fàbriques i les
carreteres ho maten tot, que les ciutats ho engoleixen tot, i són l’esca del
pecat. Jo ja no ho veuré, però em penso que en pocs anys tot això serà un
desert, les màquines faran la feina dels pagesos i ningú voldrà treballar als
conreus…” (pàg. 378) Entre altres fils dignes
d’esment, tot i ésser simplement complementaris, trobem el de les relacions
entre homes i dones, que té especial valor per contrast amb el que avui
coneixem de progressiva igualtat de projectes i formes de vida. Em sembla ben
narrada la distribució tradicional de papers masculins i femenins, però em
sembla especialment destacable que, malgrat això, les dones de la novel·la
tenen més força i interès humà i narratiu que els homes –llevat del mateix
Andreu- ; d’una banda les nenes, la cosina Núria dita Ploramiques que va
guanyant personalitat al llarg de l’obra, com la Roviretes, l’amiga enredona i
provocadora; i de l’altra les grans i velles, com la mateixa mare de l’Andreu,
les seves germanes, l’àvia de la masia, totes tenen una personalitat atraient
per una o altra raó. Els homes, en canvi, són de perfil més esborrat, més
sorruts, rutinaris i submissos, com si haguessin interioritzat en excés
l’esclafament polític i social. Un altre fil molt lateral, on uns homes
juguen un cert paper, és el del convent-hospital dels frares coneguts com a
Camils, a tocar de la masia. A més del prior, un navarrès que simpatitza amb
la família i els ajuda, resulta d’interès l’atractiu que tenen per als nens
els malalts que ells veuen com prenen el sol a mig despullar. Un d’ells
s’acabarà convertint per a l’Andreu en un referent gairebé mític, sense cap
moment d’aproximació ni menys encara de comunicació o de contacte: l’Andreu el
veu com un cos elegant, finíssim en la seva blancor de malalt, una mena de
model diví que no s’acaba de definir com un atractiu sexual però que gairebé
ho resulta, perquè en algun moment parla de no haver desitjat mai res tan
fermament com la contemplació d’aquell noi nu estès; i cap al final, quan ja
ha fet l’opció d’acceptar una nova vida en adopció amb els senyors de la masia
a Igualada, torna a sortir aquest noi, però també la Ploramiques que sovint se
li havia ofert, com a dues imatges que, diu, “li brillaven amb un punt de recança. No sabia què fer-ne.
Com amb la visita de la mare, no sabia com correspondre a la seva atracció, al
perill de la seva crida muda, al reclam de la seva fidelitat desraonada…”
(pàg. 395)La ment de l’Andreu, tan lliurada amb fúria, com
diu ell, a fer el seu món tan nou com pogués, reté com uns referents
indispensables d’atracció, d’identificació i de seguretat infantil el cos
tocat de la Ploramiques i el cos contemplat del noi tísic estès sota de l’om.
Ara bé, allò que arrodoneix les virtuts
literàries de Pa negre, tan important almenys com els personatges i els seus
perfils, els fils narratius que es trenen suaument, l’administració sàvia de
la intriga associada a la vivència de secret i misteri dels nens més que no
pas a sorpreses inesperades i viaranys insòlits, i la mateixa força evocadora
de tota una època, és el valor de la llengua que s’hi usa. Estem davant d’un
català de qualitat exquisida; i això que a primer cop d’ull podria no
semblar-ho: no hi ha efectismes estilístics, abusos lèxics, enravenaments de
cap mena. El que hi ha és una llengua tranquil·la i elegant, precisa i
variada, de fondes arrels però en cap cas arcaica, sinó àgil i potent alhora.
N’hem fet algun tast en citar fragments que ens aproximaven al contingut
narratiu on ja ho haureu pogut apreciar. Però permeteu-me només un altre
fragment –tot i que en podria citar molts- on la llengua es posa al servei
d’una brillant descripció de la naturalesa:“La humitat, la calorassa, el fred traïdor i les ventades,
tot venia del bosc gran, que era com un ventre enorme o un rebost immens i ple
de recambrons que guardava totes les ventures i malastrugances del món.
Pensàvem que des de la prunera atraparíem el moment en què els arbres del bosc
canvien de color, però la transformació de les fulles, com una muda, sempre
passava d’un dia per l’altre; en una nit un tros de bosc quedava il·luminat de
grocs com si fos un safranar, i pocs dies després eren els faigs que s’havien
tornat d’un vermell de vinassa, i més tard s’hi afegien els blancs de plata de
la pollancreda, els marrons foscos dels castanyers, els verds humits…” (pàg.
24)Té gran valor l’ull pictòric que ha mirat, però encara té més valor la
llengua que posseeix i ens trasllada amorosament els colors vistos –“vermell
de vinassa, blanc de plata”-, els conceptes –“atrapar el moment”, “el bosc
com un ventre enorme o un rebost”-; i què dir de l’expressivitat de
“calorassa”, “recambrons” o “malastrugances”? Aquesta és una llengua
saborosa, popular i culta alhora, amb un peu a la millor tradició i riquesa
lèxica i un altre a la flexibilitat estilística i eficàcia narrativa que la
converteix en un veritable model de llengua literària per al futur. Em
permetreu que, pel que fa al lèxic, que dóna una singular personalitat a la
novel·la de Teixidor, us seleccioni alguns dels mots que surten amb una
naturalitat extraordinària en el text i que em semblen malauradament en desús
progressiu; heus-los aquí: “vailets, escarnir, magarrufa, parracs, tupí,
escarràs, enaiguament, llepolies, rautar”; llevat de “parracs” i “tupí”, que
potser són més propis del català dit central, tots els altres es poden
considerar mots comuns, però malauradament molt poc usats ni oralment ni per
escrit. Doncs, bé, cal dir que allà on surten no sonen ni estranys, ni
forçats, ni arcaics, sinó d’una expressivitat i un sabor especials, que acaben
fent de Pa negre una obra de fonda qualitat lingüística.
L’autor ha hagut de treballar de valent per obtenir tanta naturalitat;
sabem de sempre que la dita naturalitat, com la inspiració, només tenen un
secret: el va revelar Baudelaire quan li van preguntar si creia en la
inspiració, i no era altre que procurar que les muses que te la infonien et
trobessin treballant. La consciència del valor de la llengua la té Teixidor
fins al punt que, en un capítol cap al mig del llibre on s’atura a fer
preguntar l’Andreu amb gran agudesa pels secrets de la memòria, acaba
atribuint al llenguatge, als mots, una força atractiva del record que explica
en bona mesura la gran recreació d’aquella època que és Pa negre. Abans he
recordat alguns dels mots que, com hàbils pinzellades al fons d’un quadre,
donen al conjunt una profunditat i una lluminositat que el fan singular i
admirable; però, abundosos com són, jo n’havia recollit alguns que m’agradaven
a les primeres pàgines i són el que he aprofitat. Però el mateix autor
m’hauria facilitat la feina, perquè més endavant fa un exercici semblant per
vincular els mots, determinats mots, a la força evocadora dels records; són
uns altres mots, però tenen el mateix valor, traslladen tot un món de
significació i de sentit dintre seu. El valor estilístic que jo els atribuïa
queda multiplicat pel valor evocador que l’autor vol veure-hi. No cal dir que
ho comparteixo sense reserves. No els repetiré, però sí que vull reproduir-vos
la reflexió que ell proposa: “Paraules que
funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la
sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens
porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles
empantanades en l’oblit.(…) Sense pares, a la Ploramiques i a mi, només ens
quedaven paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només paraules, així com
totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols. Palets de riera.
Paraules.” (pàg. 145) Pa
negre és, com tota obra d’art, oberta, polisèmica, rica en significats i
plena de sentits. Seria pretensiós per part meva encloure tant de valor en un
judici simple. No he pretès exhaurir-ne la riquesa amb això que he dit.
Pretenia sobretot traslladar suggeriments, enaltir punts d’interès o
d’atracció, com aquell que després d’un viatge plaent explica als seus amics
com s’ho ha passat de bé veient això o allò, però acaba dient: “Vés-hi, s’ha
de veure i viure-ho perquè no es pot explicar i ja en tornarem a parlar”.
Estic segur que això és el millor que us puc
dir si encara no l’heu llegida. Entreu-hi. Us espera un món de riquesa
psicològica, d’evocació fonda d’una època, de sentiments vius, de peculiar
intriga narrativa, de reflexió humana i social de gran finesa. Un món, a més,
fet del millor material que tenim: les paraules. Deia Espriu, que visqué
trist, però amb fermesa, els anys durs: “Hem viscut per salvar-vos els mots,per
retornar-vos el nom de cada cosa,perquè
seguíssiu el recte camíd’accés al ple domini de la
terra”.Emili Teixidor ens
facilita, amb el nom precís de cada cosa, l’accés a un món, a un domini de la
terra –o d’un temps i d’una terra- que mereix el nostre ple i sincer
reconeixement; ens permet retrobar un camí de retorn a la consciència d’una
època opressiva que ens fa més lúcids per prosseguir en llibertat el camí del
futur.Moltes gràcies!
Joan Manuel del Pozo, Figueres, 10.06.04