PRÒLEG A "EL FORASTER MISTERIÓS" DE MARK TWAIN
01/01/2007
Trad. de Francesc Francisco-Busquets, CCG Edicions, Girona 2007
Sovint associem la saviesa a les formes acadèmiques rígides i la profunditat a la severitat i fins i tot la foscor conceptual. Vet aquí, però, que l’autor d’aquesta peça magistral –finament traslladada a la nostra llengua per Francesc Francisco-Busquets- ens demostra, un cop més, que es pot ser savi i profund en la informalitat metodològica i enmig d’un devessall incontenible d’imaginació, provocacions diverses i humor de primera qualitat.
Aquest
“Foraster misteriós” és tan especial en el seu misteri que, entre altres
divertits maldecaps que provoca, condiciona fortament l’elaboració d’aquest
mateix pròleg: no només no se n’ha de desvetllar el misteri abans de començar,
sinó que cal acceptar que continuï essent misteriós, sobretot en el seu
discurs i en el seu capteniment, fins a la darrera pàgina, on condensa una
posició que aquí es podria definir amb precisió –si no fos que resulta poc
congruent amb el tarannà més perceptible de l’obra- com a metafísica. El fet
és que, a l’altra cara de la malenconia pròpia de la metafísica, aquesta
novel·la xucla seductorament el lector fins al final en un remolí embogit de
discussions, ironies, subtileses, invectives, exabruptes i tota mena de
provocacions conceptuals i volades imaginatives francament plenes de sentit
filosòfic, en la millor de les accepcions que el lector benvolent pugui
reconèixer al vell mot. Si la filosofia ha tingut –reconegudament o no- un
centre de preocupacions ha estat sempre el de fer-se càrrec d’això que som,
d’aquesta peculiar –tan complexa que és a un pam de ser totalment misteriosa
també- naturalesa humana. Convé, però, que ningú no s’espanti: som ben lluny
de l’anomenada “filosofia dels professors”, de l’academicisme enravenat, de la
lliçó avorrida o d’un llenguatge incomprensible. El mèrit d’aquesta obra és
acostar-nos a qüestions serioses sense perdre ni un moment el somriure, sovint
a punt d’esclafir la rialla, amb el cap alegrement xarbotat per situacions
imaginatives i el cor a vessar de sentit de l’humor. Tot això es posa al servei d’una
reflexió fonda i vibrant sobre la naturalesa humana. Els conductors de la
reflexió són uns nens i un foraster, que el lector aviat veurà que més que
misteriós –aviat es desvetlla el misteri- és sobretot ambigu; però de fet no
importa massa el foraster mateix, sinó la provocació permanent que desvetlla
en els nanos, portaveus sense saber-ho de la representació de la humanitat
mateixa. Si no fos que la paraula impressiona –i no sempre positivament-
diríem que estem davant d’una obra profundament moral; moral, més que ètica,
perquè toca aquell nucli bàsic de la vida, on bull la preocupació de no haver
fet prou bé o fins i tot malament alguna cosa, on, justament o injusta, es
desvetlla el sentit de culpa, on neix el dubte d’emprendre o no una acció
determinada perquè no s’ajusta prou al que ens han dit que és bo o que és un
principi irrenunciable de la vida; o també on neix amb alegria la generositat
sense càlcul de beneficis, on sentim la compassió pel que pateix, on
difusament nia l’esperança de fer tots plegats un món més just i plaent per a
tothom. Aquest nucli bàsic té un nom formal, que el foraster explica als nens
com a distintiu de la naturalesa humana –i no pas per bé, sinó per mal:
aquesta és la provocació bàsica de l’obra-, el nom del “sentit moral”. De fet,
aquest concepte és l’únic al llarg de l’obra que té un ressò formal o
acadèmic, però és desbordat constantment per un context on la formalitat és
inexistent del tot. Feliçment desbordat, cal dir-ho. L’obra és traspassada
permanentment per un joc irònic ple de gràcia, però la suprema ironia de fons,
la que li dóna tot el sentit, és la demostració que el sentit moral –que es
defineix com la capacitat de distingir el bé del mal, se suposa que per saber
triar el bé- és l’origen de totes les desgràcies que sempre i arreu aclaparen
i mortifiquen els éssers humans. I no només això, sinó que el sentit moral,
sentit del bé i del mal, és el que ens fa dolents. La lliçó filosòfica és
impecable, si se la volgués resseguir en la seva formalitat: només pot fer el
bé o el mal qui sap què són el bé i el mal i té la capacitat real de triar
lliurement entre l’un i l’altre; però això està bé que ho digui el professor
de filosofia; l’escriptor genial que es fa dir Mark Twain pot i vol anar més
enllà en la seva lliçó i establir la tesi segons la qual l’experiència de la
seva vida i de la història de la humanitat dóna un resultat negatiu sense
matisos: el sentit moral de l’home l’ha portat indefectiblement a fer molt més
el mal que no pas el bé.
Encara hi ha, però, un rerefons que em sembla just, fins i tot
indispensable, de comentar: al dessota de la tesi netament pessimista, de
moralisme sarcàstic que denigra l’espècie humana expressament fins a posar-la
clarament en una categoria inferior a la dels animals dits irracionals,
s’endevina difusament, suaument, una mena de valoració emocional i fins i tot
emotiva de la bondat possible, i de tant en tant real, de persones diverses.
Podríem dir que se sent pessimista justament perquè aspira a la bondat i la
valora moltíssim, però la veu massa poc realitzada en la vida de la gent. No
es podria escriure una obra tan dura contra la mala conducta humana si no fos
perquè en el fons es té un elevat concepte de la bona conducta possible i
desitjable. El moralista més pessimista sol ser-ho perquè és també el més
exigent. Una persona simplement dolenta és inimaginable que es pugui prendre
la molèstia de crear tanta reflexió, potenciada per una desbordant imaginació
i un finíssim sentit de l’humor, sobre el mal: li faria perdre pistonada en el
seu camí de maldat; només l’home de bons sentiments, i bon sentit moral, es
revolta indignat i escriu arborat contra tanta capacitat de fer i fer-nos
mútuament mal.
Aquest sentit bàsic d´”El foraster misteriós” s’expressa i es desplega en
una diversitat notable de qüestions que es trenen àgilment al llarg de l’obra
i desgranen els matisos riquíssims que la pregunta essencial per la vida
humana comporta: s’hi discuteix el paper moral dels sentiments –en proximitat
anglosaxona amb l’emotivisme moral-, la relació interessada o egoista entre
les persones, el destí i el perill d’interferir-lo –si és que existeix i es
pot interferir-, l’autoengany de la vida, la difícil combinació entre seny i
felicitat; o hi apareixen, més seriosament que no pas en broma, drames com la
tortura, la guerra –sembla profètic en relació a situacions bèl·liques
nostres-, o els abusos de la religió entre altres. A la fi, però, l’esforç de
sintetitzar els millors valors de l’obra s’ha de subordinar, com més aviat
millor, a la invitació fervorosa a llegir-la tot seguit. Ni la millor de les
idees aquí exposades no pot igualar la més petita de les filigranes d’humor
moral que enriqueixen aquesta obra.
Només una petita revelació per animar a la lectura immediata; és una
revelació compatible amb el respecte degut al misteri del foraster: el
foraster veritablement misteriós som nosaltres.
Joan Manuel del Pozo
Febrer de 2007