Publicat a Diao, del Pozo, Vinyoles, “El Blanc i el Negre”, GRAMC, Girona 2003, pàgs. 92-94

Entre les múltiples aportacions d’aquestgran poeta i polític progressista africà destaca la seva raonada,justificadíssima i insistent proposta del que ell anomenava “diàleg decultures”. Per la seva banda, des de la comprensible mala consciènciaoccidental, Walter Benjamin va escriure una sentència terrible, que ésreproduïda i es pot anar a llegir al monument que té dedicat davant delcementiri de Portbou: “No hi ha cap document de la cultura que no ho siguialhora de la barbàrie”. Una bona manera de dialogar amb l’aparent optimisme deSenghor és contraposar-hi justament aquest diagnòstic brutal.

Com la llum fa ombres, la cultura també éscontrapuntada per la -seva pròpia?- barbàrie: el refinament musical delsoficials nazis convivia “harmoniosament” amb les seves pràctiques genocides.L’alta cultura literària dels respectius segles d’or espanyol, anglès ifrancès va conviure “fraternalment” amb els pobles que anaven colonitzantarreu del planeta. Haurem de convenir, doncs, tot interpretant Senghor, que eldiàleg entre les cultures arrossega inevitablement el diàleg entre les seveszones d’ombra i barbàrie. És a dir, que no es pot esperar només un intercanvide la cultura entesa com a producte creatiu en formes com ara els ritmes ditsètnics o les dolceses literàries poc o molt jocfloralesques, sinó que hihauria d’haver també una crítica mútua de les contradiccions i degradacionsinherents a tot procés de construcció cultural. Però una cosa és que Senghor no hagi generatuna sentència tan dramàtica com la de Benjamin, i l’altra que sigui unoptimista ingenu: hem qualificat l’optimisme de Senghor com a aparent, perquèés cert que al costat del seu llarg i esperançador combat per la comprensiómútua de tots els éssers humans per damunt de diferències de tota mena, sise’l llegeix amb atenció, també destil·la un fosc pessimisme quan denunciasense embuts quelcom tan seriós com el “menyspreu cultural” que elsoccidentals -o nòrdics, o blancs, o pobles desenvolupats, tant se val- sentimpels pobles eufemísticament dits en vies de desenvolupament. En un dels seusescrits esmenta la xifra de més de dues mil (!) trobades internacionals endeu anys -tota mena de congressos, conferències, simposis, gransnegociacions…- sobre relacions nord-sud i els seus necessaris reequilibriso la cooperació al desenvolupament sense que les qüestions i necessitats defons es belluguin ni poc ni molt. La raó del seu fracàs, diu, és exactamentaquell menyspreu cultural, aquell convenciment difús, però profund, segons elqual, literalment, “uns 10.000 dòlars de renda per càpita són insuficientsquan parlem d’Euramèrica, mentre que 400 dòlars són més que suficients per aun país africà”. És bo que qualifiqui com a “cultural” el menyspreu ques’expressa en termes de dòlars per càpita, perquè definitivament ens quedaclar que no parla de cultura només esteticoliterària, sinó de cultura com aforma integral de vida, on l’economia és central i és condició i resultatalhora de la cultura entesa en sentit més academicista. Parla, simplement, dementalitats. I la nostra, tan lluminosa en declaracions de drets humans, enfilosofies racionalistes i en ciència positiva, genera l’ombra bàrbara delcinisme econòmic. La conclusió que treu Senghor d’aquesta denúncia és coherent: postula que elnecessari ordre econòmic nou -on aquelles xifres siguin impensables en el seuofensiu desequilibri- se subordini o vingui després d’un ordrecultural nou; o, dit d’altra manera, que el canvi de mentalitat sigui pare ino fill del canvi econòmic. Ens sembla coherent no tant per l’ordre temporaldels factors en si mateix -que algú podria dir que és com el cas de l’ou i lagallina- com per la seva condició d’elements inseparables. Qualsevol intentde reequilibri econòmic que no comportés el canvi de mentalitat equivaldria auna cura simptomàtica o superficial, però no etiològica o estructural: sipersistia el sentiment de menyspreu cultural, la temptació sectària, racista,explotadora -conceptes sinònims en el fons- portaria novament al desequilibri. Senghor, des d’unaltre punt de vista, aboga reiteradament pel mestissatge biològic i cultural.Esmerça, potser fins i tot en excés, un gran esforç a demostrar, amb dadesestadístiques referides sobretot a grups sanguinis de diferents poblacions delmón, la realitat antiquíssima de la barreja de grups humans. Si pot serexcessiva la “defensa estadística” del mestissatge, és només perquè sembla quesubordini a un cert resultat -d’altra banda espectacular i indiscutible- elprincipi ètic i polític de la igualtat entre persones de diferentscaracterístiques morfològiques, que es complementa encara per l’evidènciacientífica de la bondat de la barreja entre individus com més diferents milloren qualsevol de les espècies. Dit d’altra manera, fins i tot amb resultatsestadístics menys espectaculars, continuaria essent vàlid el principi -quesemblaria menys ratificat “a posteriori”, és a dir, per l’experiència fins araobtinguda- però valdria com un “a priori” de la mentalitat humanísticaprogressista en tant que fixaria un objectiu o una finalitat desitjable enella i per ella mateixa. El mateix que es diu del mestissatge biològic es potdir del mestissatge cultural: desitjable per ell mateix, resulta a més que lahistòria de la cultura ens dóna proves espectaculars de l’altíssimacreativitat derivada del contacte i l’intercanvi cultural entre pobles dediferents orígens i formes creatives: la formació humanística clàssica deSenghor li permet demostrar fàcilment la fecunditat de la literaturamediterrània, justament perquè a l’entorn d’aquest “mare nostrum” confluirensecularment pobles nòrdics, orientals i surenys amb una disposició porosa,interactiva, fusionadora. Des dels doris i grecs, a més dels romans,mediorientals -medes, perses, hebreus- fins als egipcis i africans iposteriorment els àrabs: un encreuament secular d’influències que es busquen ies troben en ressonàncies formals i materials comunes d‘ordre mític i poètic.El resultat: la matriu cultural d’on procedeix el nostre món literari,filosòfic, científic, artístic, és a dir, la base de la nostra mentalitat i lanostra forma d’entendre i realitzar una idea de civilització -concepte quetendim amb evident abús i injustícia a monopolitzar en exclusiva, sota lasolemne fórmula de “civilització occidental”-. Umberto Eco titula un article recent d’aquestamanera: “la força de la cultura podrà evitar el xoc de civilitzacions”. Algunshan volgut presentar els fets tràgics de l’11 de setembre com una demostracióde la tesi de Huntington segons la qual la gran guerra que ens espera és laprovocada per les diferents matrius culturals enfrontades fins al paroxisme.Aquesta tesi cada cop és menys acceptada en el món de l’anàlisi social i entreels intel·lectuals en general, però no hi ha dubte que està actuant com acoartada -acceptada amb resignació popular- de la nova política dictada des dela Casa Blanca després d’aquells fets. És bo que un intel·lectual europeu comEco situï justament en la cultura la força que pot evitar el xoc decivilitzacions -sinònim de “cultures”, que provoca la només aparent paradoxa:la cultura salvarà del xoc de cultures-; citem-ne un fragment: “Diguem queigualtat significa que cadascú té dret a ser diferent dels altres. Intentemparlar als nens dels estereotips racistes, de la intolerància, del prejudici,dels guetos, de les faveles, de l’appartheid, de la deportació, delgenocidi.” La universitat, l’institut i l’escola -ens proposa- cal que siguinla gran força de pau a partir de la cultura que han de saber impartir. És aquíon l’intel·lectual afrcà Senghor podria matisar: “la cultura” és un conceptemassa simplificador, que connota “la cultura dominant”. Convé, en canvi, queparlem en plural i en actitud de trobada: “el diàleg de cultures”, on la llumdiferent i enfocada des de diversos angles de les “altres” cultures potdisminuir i fins i tot eliminar l’ombra de barbàrie, segons el diagnòstic deBenjamin, que cada una, tota sola, pot generar.** Joan Manuel del Pozo (UdG), Juny 2002**