Joan Manuel del Pozo

RETÒRICA

RETÒRICA

La Retòrica és, en termes clàssics, l’art –o, en termes moderns, el conjunt de tècniques- de l’expressió oral de les idees, les creences i les emocions orientada a obtenir el convenciment o la persuasió dels oients. El mot deriva del verb greceiro -dir, parlar- que dóna origen al seu ètim directe, el substantiurétor -orador, i també, segons contextos, polític o mestre de retòrica-. En llengua llatina, s’assumeix calcadament el mot abstracte grec per a l’art –Rhetorica, de la retorike techneo “art pròpia de l’orador”- però s’usa “orator” com a traducció de rétor: es conserva, doncs, explícita i ben adaptada a la matriu llatina, la relació amb el llenguatge oral, puix que “orator” deriva d’”os, oris”, boca. L’específic àmbit oral de les regles de la Retòrica va assumir també molt aviat com a pròpies les regles de la paraula escrita –que serien les constituents de la Poètica- de forma que esdevingué històricament un àmbit genèric de la bona o bella expressió, tant si era oral com escrita.

El fet que molts discursos dels grans oradors grecs i romans fossin escrits o bé abans, o bé després, d’ésser pronunciats, contribuí sens dubte a aquesta fusió. En un sentit estricte, però, cal remarcar que l’àmbit de la Retòrica és específicament el de la paraula parlada, la dita de viva veu, davant d’un públic. El període de la història grega en què la retòrica es converteix en un dels eixos centrals de l’interès intel•lectual i sociopolític és el període clàssic, tant per les necessitats pràctiques que les ciutats democràtiques gregues tenien de formar persones amb capacitat de fer discursos a les assemblees, com per la necessitat teòrica d’establir funcions, límits i regles a una art que de manera explícita es postulava com la millor formació de les persones, en competència directa, d’una banda, amb una altra relativament nova font de formació com la filosofia mateixa i, d’una altra, amb el vell prestigi educatiu de la poesia i els seus mites. Si els estadis coneguts més antics de la formació o l’educació grega – la paideia tenien la seva base formadora en la poesia, amb els poemes homèrics com a eina que es projectarà molt endavant en el temps, en l’època clàssica la paideia es veurà disputada per dues noves creacions espirituals conegudes precisament com a “retòrica” i “filosofia” que no podrien comprendre’s bé al marge d’aquell origen. Això ens permet, en efecte, reconèixer la transcendència d’una art que té aquells orígens i que, en el seu naixement autònom, es disputa amb la filosofia, en una fase no gaire més avançada de creixement, la responsabilitat de l’educació plena o integral dels grecs en el seu període històric de màxim esplendor. Els autors que encarnen més clarament aquesta confrontació entre filosofia i retòrica són els coetanis Plató (427-347 aC) i Isòcrates (436-338 aC), en el marc d’un debat de gran vivesa amb el moviment sofístic, especialment representat per les figures màximes de Protàgoras i Gòrgias, dels textos dels quals només ens queden breus fragments; les principals referències al seu pensament ens les dóna precisament el seu adversari Plató, que els atribueix també gran representació en fer-los protagonistes de dos dels seus més brillants diàlegs de les primeres etapes de la seva extensa obra. Encara que el caràcter obert, complex i fins i tot contradictori del moviment sofístic no facilita aquest tipus d’identificacions, es pot dir que Isòcrates va acabar resumint i sistematitzant en la seva obra els postulats bàsics de la retòrica sofística, contra els quals lluitaria Plató aferrissadament, i després Aristòtil. La crítica fonamental de Plató a la nova retòrica sofística era que només ensenyava mitjans de persuasió sense arribar a assenyalar-los una finalitat -la justícia, sobretot, segons el Gòrgias-, amb la qual cosa acabava aportant als homes eines útils per assolir només uns objectius sovint contraris a la moral. Només en el seu diàleg Fedre accepta un paper positiu per a la retòrica, que ajudaria a propagar la veritat obtinguda exclusivament pel camí rigorós de la dialèctica. La crítica permanent de Plató als sofistes és que es vantaven de poder fer amb la seva retòrica que una mala causa passés per bona, per una combinació enganyosa d’habilitats lògiques i de seduccions emocionals; a la qual cosa replicava Isòcrates que l’abús que poden fer els homes dolents dels béns de la vida –entre ells, l’art retòrica- no és una raó suficient per considerar que aquests béns esdevenen mals. Isòcrates, d’altra banda, no es limitava a la pràctica sofistica més logomàquica, fins al punt que va arribar a escriure un text Contra els sofistes, sinó que pretenia situar la seva art en punt a mig camí entre la sublim teoria filosòfica sempre al darrera d’ideals com la veritat i la justícia i la tècnica purament rutinària de caràcter erístic –discutir per discutir, gairebé jugant, i només pensant en guanyar com fos la discussió-, tot cercant la modelació artística de la forma i defensant la unió profunda entre fons i forma. L’art de la paraula, per a ell, era al capdavall una art poètica: hi pot ajudar la tècnica, però no s’hi pot reduir. Li cal un alè creatiu, poètic, aspecte que també plau als sofistes, que es consideraven els veritables continuadors dels poetes: com a fons torna a aparèixer l’esmentada ambició formativa, educativa, la paideia. En el servei a aquesta paideia Plató no podia concebre la formació de l’ànima sinó en el camí de l’esforç dialèctic –absolutament superior i molt distant de la retòrica- per assolir les idees pures de la bondat, la justícia o la bellesa, mentre que Isòcrates no acceptava aquest camí idealista i considerava que l’òrgan de la cultura o la formació retòrica era la simple opinió, tot i que acceptava que l’esperit tenia una capacitat pràctica per assolir bons coneixements que ajudaven a trobar en cada moment la solució retòrica més escaient. Davant de l’exigència platònica de precisió i exactitud científiques i dialèctiques, Isòcrates postula una pràctica retòrica menys ambiciosa pel que fa a l’assoliment de grans veritats i es conforma amb què faciliti petits avenços de coneixement; és una opció pragmàtica, amb pretensió d’utilitat política real, utilitat que era dubtosa d’obtenir per la via d’una retòrica subordinada absolutament a les exigències filosòfiques. El text conservat de l’antiguitat grega que de manera més extensa i ordenada sistematitza els principis de l’art o tècnica retòrica és el tractat aristotèlic que porta el títol de l’art, Retòrica. Aristòtil (c. 384-322 aC) sembla que havia començat a tenir interès teòric per la retòrica mentre exercia com a col•laborador de Plató a l’Acadèmia i que hi hauria redactat un tractat avui perdut, el Gril•los. Això ens indica que en efecte, encara que fos per combatre-la, l’art retòrica era una preocupació important en el cercle platònic, del qual sortiria –hi naixeria i en marxaria- Aristòtil. El combat antisofístic d’Aristòtil és tan o més fort que el que practicà el seu mestre. Amb tot, el tractament que acaba donant a la retòrica no és tan dur com el platònic: més aviat, recondueix el tractament filosòfic de la retòrica amb una hàbil maniobra de definició de la retòrica, no com “l’art de persuadir”, sinó com “la capacitat” dynamis) de veure els mitjans de persuasió que comporta cada matèria”. És a dir, fixa la situació de la retòrica en un ordre purament instrumental -però respectable si no se’n mou- tot acceptant que, com en d’altres casos, l’ús de l’instrument pot ser il•legítim si es posa al servei de la falsedat o de la injustícia, però també pot ser legítim, quan es posa al servei de la veritat i la justícia. La utilitat de la retòrica, per a Aristòtil, és paral•lela i propera a la de la mateixa filosofia, puix que si aquesta satisfà l’interès màxim de l’home, conèixer la veritat en tant que és racional, aquella –quan se’n fa un bon ús- proporciona el coneixement d’allò que és proper o semblant a la veritat –la versemblança- i, per tant, ella mateixa com a art és propera i semblant a la grandesa de la filosofia. Per això, centrarà el valor de la retòrica en un dels punts que més s’aproxima a l’interès filosòfic, el de l’argumentació. Aquest és, segons ell, un centre d’interès especialment absent en la tradició retòrica que ell ha conegut. L’entimema, com a forma sil•logística basada especialment en l’obtenció de conclusions a partir no de premisses formals, sinó de signes, semblances o exemples, és reconegut com la forma demostrativa pròpia de l’orador i és, doncs, objecte d’estudi extens en el tractat. Aristòtil, però, reconeix que a diferència de la demostració filosòfica o de l’exercici dialèctic, on no tenen en principi cap rellevància ni el caràcter personal dels qui les exerceixen ni les expectatives o passions d’un públic, en la retòrica l’un i les altres són importants: la confiança que pot despertar el caràcter o les formes de l’orador i l’actitud del públic són determinants a l’hora d’aconseguir que, més enllà del valor estricte dels entimemes o l’argumentació, es produeixi la persuasió buscada. Per això Aristòtil hi dedica també atenció suficient; estableix que l’orador, que ha de conèixer quines són les actituds, motivacions, expectatives i passions del seu públic, ha de fer-se creïble en tots els casos, al marge de les argumentacions, per la concurrència d’aquests trets del seu caràcter: la prudència, la virtut i la benevolència. Però, finalment, després de la bona argumentació que s’ha de construir i de la credibilitat que el bon caràcter ha de donar a l’orador, el fet retòric és sobretot una acció, determinada per la dicció del discurs davant del públic. L’acció de parlar o l’elocució, doncs, és també tractada com a important, però sense obsessió per preceptes minuciosos, més aviat invitant l’orador a fer-se plaent al públic gràcies a qualitats bàsiques, poc susceptibles de reglamentació detallada, com la claredat, l’oportunitat, l’escaiença dels mots o un bon ritme declamatori. També en retòrica la cultura romana és continuadora de la grega. El nom clau, les obres teòriques i els discursos del qual es convertiran en referents centrals per a la formació de generacions d’oradors, és Ciceró (106-43 aC). Amb tot, la continuïtat no vol dir ni repetició estèril ni manca d’aportacions pròpies. La retòrica romana és expressament admiradora dels grans oradors grecs, deutora dels grans principis i de les regles fonamentals de l’art que aquells van crear, però alhora es reconeix enriquida per l’experiència acumulada i fins i tot capaç de construir, sense negar el valor de les bases gregues, obra teòrica pròpia. Aquest és especialment el cas de Ciceró, del qual, a més, sabem que va exercir com a orador de grans èxits en la seva vida com a jurista i com a polític. Això li dóna un relleu singular, perquè ni Plató, ni Isòcrates, ni Aristòtil es podien considerar oradors modèlics, sinó bons teòrics d’una art que altres exercien gràcies als seus ensenyaments. En Ciceró, doncs, la teoria es veurà reforçada per una pràctica pròpia, que li permet no només afegir una especial credibilitat a la seva elaboració de teoria retòrica, sinó també millorar la seva teoria gràcies a l’experiència viscuda en contextos de gran exigència jurídica o extrema dificultat política. Són abundants les obres de Ciceró dedicades, exclusivament o principalment, a la teoria retòrica: el De Inventione, el De Oratore, l’Orator, el De Optimo Genere Oratorum, les Partitiones Oratoriae, el Brutus, els Topica i, amb dubtes seriosos sobre la seva paternitat, la Rhetorica ad Herennium. Ciceró, que ja no viu la lluita per la preeminència formativa entre retòrica i filosofia que va afectar especialment Plató, i que ja té al seu darrera una llarga tradició d’escoles i teories filosòfiques molt consolidades i respectades, no entén com a conflictiva l’aspiració de la retòrica a la persuasió i la de la filosofia al coneixement. Podríem dir que accepta la via iniciada per Aristòtil de reconèixer un paper instrumental a la retòrica, sempre que no tingui més pretensions, i un paper fonamental a la filosofia; si bé, molt més que Aristòtil, reconeixerà a la retòrica un valor central i decisiu per a la realització plena del ciutadà i considerarà l’eloqüència l’art més difícil o exigent de tots. En aquest sentit, la inicial i moderada teoria aristotèlica del bon caràcter de l’orador fet de virtut, de prudència i de benevolència culmina en un fort convenciment ciceronià, heretat de Cató, segons el qual l’“orador és l’home bo que sap parlar” (vir bonus dicendi peritus). És a dir, un tret essencial de la bona oratòria, del saber parlar, serà la bondat mateixa de la persona que parla, la seva qualitat moral. És també una forma de respondre a la preocupació platònica per la retòrica amoral, al servei de l’engany i la injustícia. Juntament amb aquesta exigència ètica com a fons humà del bon orador trobem una apel•lació constant i exigent a la possessió d’allò que ara en diríem una gran cultura o una sòlida cultura general, especialment en terrenys com el dret –”coneixement necessari”-, la història –”per trobar testimonis”-, la literatura –”on es troba l’arrel de la perfecta eloqüència”- i principalment la filosofia –”mare de totes les bones accions i de totes les bones paraules”-. Ciceró blasma l’orador que només té recursos tècnics i fluïdesa verbal, però que no pot omplir el seu discurs –sigui d’un o altre gènere- d’idees, arguments, referències o exemples pouats en el saber més seriós. L’eloqüència no és, doncs, només saber parlar, sinó saber parlar i pensar, argumentar, comparar, il•lustrar i exemplificar. La dificultat de l’art retòrica té també una dimensió tècnica, de domini total de la llengua, d’una banda, i de les cinc parts del bon discurs de l’altra, cada una de les quals és també una art que s’ha de dominar per separat: les parts, que quedaran com un cànon per a la nostra tradició retòrica, són: la inventio, la dispositio, l’elocutio, la memoria i l’actio, o com trobar, ordenar, formular amb estil, recordar i executar amb la veu i el cos tots els elements del discurs. L’estil del discurs és un punt d’especial interès per a Ciceró, que rebia una tradició d’oratòria prestigiada per la grandesa del to i l’abundància de tota mena de recursos, la dita “asiàtica”, que representaria bé en la seva època l’Hortensi jove i l’“àtica”, de to moderat, recursos ajustats i estil concís. Ciceró, que admira també l’amplitud i esplendor d’un bon discurs d’estil asiàtic, fa la defensa de la moderació, més propera a l’aticisme, també coneguda com a “ròdia”, intent d’equilibri entre les dues: considera que cal fugir tant de l’extrem ampulós i inflat –eloqüència excessiva- com de l’aridesa o la simplicitat excessiva –manca d’eloqüència-. A més del prestigi i les obres de Ciceró, la cultura romana va llegar a la posteritat una obra de pedagogia retòrica meritòria, la Institutio Oratoria, de Quintilià (c. 35-c. 96 dC), que és una excel•lent sistematització enciclopèdica de l’oratòria clàssica, encara que sense especials aportacions teòriques diferencials respecte a Ciceró, considerat pel seu autor un mestre teòric i model pràctic indiscutible. Cal remarcar, a més, que el context imperial de Roma ja havia començat, dècades abans de l’honest treball pedagògic de Quintilià, a deixar la retòrica presonera dels exercicis escolars simplement formalistes i logomàquics, allunyats de la vitalitat judicial i especialment política que havia tingut en les ciutats gregues i en la República romana. La lectura predominant de l’obra de Quintilià acabaria essent més la d’una invitació a les habilitats formals i literàries i menys la d’una retòrica èticopolítica i filosòfica a la manera de Ciceró. Al llarg dels segles posteriors, l’evolució de la retòrica no va ser especialment brillant, sostenint-se sempre com una rutina escolar preferentment em àmbits religiosos, i amb gran producció de tota mena de manuals, però també va tenir algunes etapes de relativa esplendor, com el Renaixement: serien remarcables, com a petita mostra d’aquesta època que va voler reviure la grandesa retòrica dels clàssics, els esforços de Lorenzo Valla (1407-1457), de Lluís Vives (1492-1540) i el seu De ratione dicendi, o de Philipp Melanchton (1497-1560) i els seus Elementorum Rhetorices Libri II; també al segle XVII els jesuïtes revifaren, per als seus estudis, l’interès per la retòrica, inclosa de forma rellevant a la seva Ratio Studiorum; també el neoclassicisme literari la potencià associant-la sistemàticament a la poètica. Però, des del final de la República Romana, havia començat el lent declivi del seu inicial i gran prestigi i vitalitat fins arribar a dos moments que van afectar-la des de perspectives diferents: d’una banda, el cartesianisme i el racionalisme de la filosofia moderna van deslegitimar tota via argumental que no es basés en un more geometrico i, per tant, la retòrica va perdre presència i credibilitat en l’argumentació filosoficocientífica i, amb ella, tota consideració de seriositat; d’altra banda, li sobrevingué una onada de desprestigi en el segle XIX, induïda sobretot per un Romanticisme defensor de l’autenticitat i la llibertat individual, enfront de la vacuïtat, el formalisme rígid i la falsedat que s’atribuïen a aquella art antiga: des d’aleshores el mateix terme “retòrica” apareix a ulls de la gran majoria, il•lustrada o no, carregat de connotacions negatives i valoracions desqualificadores en tota mena de contextos, especialment en aquells que havien estat els seus àmbits naturals, com el polític i el judicial, però també en contextos acadèmics, científics i informatius. A finals del segle XIX, coincidint amb el moment en què la retòrica fins i tot era ja formalment abolida dels plans d’estudi en alguns països, es produeix una singular reivindicació del seu valor, de la mà precisament d’un dels filòsofs més importants de l’etapa contemporània, Friedrich Nietzsche (1844-1900). El valor de la retòrica que s’hi reivindica, com es veurà, és preferentment filosòfic, més que no pas al servei directe d’usos polítics, jurídics o literaris. Aquesta reivindicació és poc coneguda perquè els escrits, redactats entre 1872 i 1874, en què Nietzsche va defensar-la més explícitament no van ser publicats fins després de la seva mort i no figuren entre les seves obres considerades principals des del punt de vista filosòfic; amb tot, s’ha parlat d’un “tomb” en la seva obra, una mena de gir lingüístic o retòric, provocat per la seva preocupació pel problema del llenguatge, del seu origen, del seu fonament inconscient i la seva força instintiva, del seu valor artístic i el seu caràcter figuratiu i, com hauria plagut a Gòrgias de sentir, de la seva força i poder. Davant del coneixement conceptualista i el llenguatge abstracte en què havia vingut a parar la filosofia, Nietzsche va veure en la retòrica una via possible de crítica antimetafísica, amb la qual cosa ratificaria molts segles més tard el temor de Plató i Aristòtil davant de la retòrica. Nietzsche sostindrà que el llenguatge és una espècie d’art inconscient; que la gènesi del llenguatge va d’imatge en imatge; que les paraules són essencialment trops; que el llenguatge és constitutivament metafòric i, al capdavall, que és impossible que el llenguatge pugui descriure la realitat. El llenguatge, en la seva naturalesa pròpia, és art, és a dir, retòrica; si hi ha una art del llenguatge és perquè el llenguatge ja és una art. I si l’epistemologia o la filosofia operen a través del llenguatge, i el llenguatge és essencialment retòric, és a dir, persuasiu, totes les qüestions que es refereixen al llenguatge i a la filosofia són qüestions retòriques. Tot queda reduït a la figuració i la retòrica se situa sobre la lògica, perquè la metàfora se situa sobre el concepte. Per aquesta via, i només en aparent paradoxa, Nietzsche dóna la raó a Plató quan deia que la retòrica sofística era pura doxai no episteme: si aquesta s’entén com a llenguatge veritable, es produeix, doncs, el trencament de la il•lusió de la veritat i es rehabilita el llenguatge de la persuasió, és a dir, la retòrica. La retòrica és persuasió i per a persuadir és necessària la força i el poder de llenguatge: Nietzsche aprofita la definició aristotèlica de retòrica i opta per traduir la dynamis per “força” (Kraft), no per “capacitat” o “potència”, que són les traduccions filosòfiques habituals del mot. En termes seus: “No hi ha cap ‘naturalitat’ no retòrica del llenguatge a la qual es pugui recórrer: el llenguatge mateix és el resultat d’arts purament retòriques. El poder de descobrir i fer valer per a cada cosa allò que actua i impressiona, aquella força que Aristòtil anomena ‘retòrica’, és al mateix temps l’essència del llenguatge: aquest, igualment com la retòrica, té una relació mínima amb la veritat, amb l’essència de les coses; el llenguatge no vol instruir sinó transmetre a un altre una emoció i una aprehensió subjectives” (Darstellung der antiken Rhetorik, cap. III). La reivindicació nietzscheana, malgrat la seva importància, té poca o cap relació directa amb el nou interès per la retòrica que ha aparegut a la segona part del segle XX. Una font d’aquest interès ha estat l’esforç acadèmic en l’àmbit de la recerca humanística, amb l’aparició d’estudis rellevants sobre la història i les regles de la retòrica, especialment representat per Lausberg, que publicava el 1960 el seu`molt reconegut Manual de Retòrica Literària. Cal observar que, com en d’altres obres coetànies i algun precedent anterior, la retòrica apareix ja associada definitivament a la poètica, o al que podríem anomenar una estilística literària, i no principalment a les clàssiques funcions sociopolítiques que li donaren origen. Només dos anys abans, el 1958, apareixia una altra obra, en l’àmbit filosòfic –però lluny de Nietzsche-, El Tractat d’Argumentació. La Nova Retòrica, de Perelman i Olbrechts-Tyteca. Aquesta obra és considerada, juntament amb algunes altres com The Uses of Argument (1964) de S. Toulmin, Logic and Contemporary Rhetoric (1971) de H. Kahane i un precedent una mica anterior, The Philosophy of Rhetoric (1936) d’I.A. Richards, la base d’un moviment de recuperació de la retòrica com a tècnica argumentativa important i respectable, no en competició amb la lògica formal i la tècnica més rigorosa –sovint rígida- derivada del vell racionalisme i assumida per determinats corrents filosòfics i científics, sinó com a complement i eventualment alternativa d’aquelles. Avui són acceptades com a serioses les conceptuacions acadèmiques de la “Nova Retòrica” o del “Critical Thinking”, com a expressió dels corrents intel•lectuals oberts, entre altres, per aquestes obres. El nucli de la posició d’aquests corrents no és altre que el de fer palesa la necessitat de no reduir la legitimitat d’una bona argumentació als espais formalitzats de la lògica o les matemàtiques en l’àmbit de les ciències naturals i al llenguatge sovint artificiosament rígid –tot i que natural- de pretensió cientificista en l’àmbit de les ciències humanes. En efecte, en aquests llenguatges es tendeix a ignorar la càrrega connotativa dels conceptes i la permanent necessitat d’interpretació, derivada de les realitats innegables de la polisèmia dels mots, de l’analogia dels conceptes, dels judicis de valors i de la influència dels contextos sobre el sentit de qualsevol missatge o comunicació; derivada igualment de l’existència d’espais de versemblança –al costat de veritats absolutes-, de raonabilitat –al costat de racionalitat exacta-, o de probabilitat –al costat de seguretat- que es donen en totes les ciències, també les anomenades “dures”, com ho demostra l’evolució de la física cap a plantejaments quàntics. No pas lluny d’aquesta “nova retòrica” que cerca tant l’enriquiment de l’argumentació no formal com el descobriment de moltes fal•làcies en tota classe de llenguatges, es troba en el terreny de la lògica l’aparició de nous conceptes i serioses elaboracions teòriques com el de la “lògica borrosa” o “difusa”. Aquest nou interès en els àmbits de la teoria retòrica coincideix en el temps amb una motivació pràctica objectiva: el gran fenomen de la comunicació, que ha arribat a ser definidor d’aquesta època. Sabem que la necessitat i capacitat de comunicar-se és una invariant de la naturalesa humana i la filosofia ho ha reconegut formalment des d’Aristòtil amb la seva definició de l’home com a zoon logon echon però mai com ara havia estat tan gran la capacitat de fer-ho amb tota mena de mètodes i formes expressives, a més del llenguatge natural, i gairebé sense límits en el temps –gràcies a les reproduccions en diversos suports- i en l’espai –per una gran varietat de mitjans audiovisuals i telemàtics-. D’altra banda, el desenvolupament industrial i comercial ha provocat la necessitat imperiosa de generar hàbits de consum que sostinguin les economies, amb la consegüent apel•lació a missatges persuasius que han provocat l’aparició d’una nova forma espectacular de comunicació massiva coneguda com a publicitat, on es condensaria de forma extrema la vella necessitat retòrica d’agradar, convèncer, persuadir i, si pot ser, seduir a través del(s) llenguatge(s). La vella necessitat política de la retòrica és avui substituïda per una nova necessitat econòmica i social –que no exclou la política-. Des del del punt de vista de la tradició retòrica, la principal característica nova d’aquesta pluriforme necessitat comunicativa a principis del segle XXI és la fortíssima presència de la imatge en la majoria de comunicacions i la seva facilíssima transmissió a través de tota mena de mitjans i en els més impensables suports. La retòrica es veu així, d’una banda requerida, novament estimada pel món que viu a l’avantguarda del progrés, però d’altra banda clarament desbordada per la força, les possibilitats i l’atractiu que la imatge aporta a la finalitat d’agradar –és molt més fàcil de percebre i consumir- i de persuadir –pot arribar a ser especialment subtil en els seus mecanismes d’atracció i seducció-. Podem considerar que la pervivència de la retòrica com a art de la paraula parlada –sense imatge- continua essent possible i necessària, en la mesura que una bona part de comunicacions grupals en els més diversos àmbits es continuen produint amb l’ús exclusiu del llenguatge natural, com ara en àmbits acadèmics, parlamentaris, religiosos, culturals i socials. En tots ells, la presència de la imatge és creixent, però sembla que difícilment pot arribar –i almenys en alguns d’ells no hauria d’arribar- a ser-hi prioritària i, per tant, la retòrica, en el seu sentit estricte, continuaria essent útil; ara bé, l’articulació de la comunicació verbal amb la imatge és un nou repte, que cal enfrontar bé per evitar que la lògica simplificadora de les imatges subsitueixi o empobreixi la capacitat expressiva del llenguatge natural i, tant o més greu, la capacitat intrepretativa i, amb ella, la mateixa llibertat del receptor dels missatges. D’altra banda, paradoxalment, s’obre a a retòrica, als seus teòrics, un espai de renovació important en un doble sentit: la retòrica del llenguatge natural pot beneficiar-se de les habilitats comunicatives –lato sensu, retòriques- derivades d’arts de la imatge com el cinema, molts productes televisius i, especialment, la publicitat; i, en un altre sentit, la retòrica clàssica pot constituir-se com un punt de referència des de la seva condició de teoria i experiència acumulada en l’art de comunicar amb gust i amb força persuasiva. Tot i que avui es parla poc de retòrica, han emergit moltes formes que en són succedànies i que s’ocupen -sota uns títols genèrics de “tècniques de comunicació” o de “polítiques d’imatge”- d’assolir els reptes clàssics de la retòrica a través dels potents mitjans actuals i els nous suports de l’activitat comunicativa. Queda pendent un repte, que ja era a l’origen de la tradició retòrica, que va molt més enllà de les tècniques que vagin i vinguin –entre paraula i imatge, entre imatge i paraula-: és el repte de les finalitats i de l’ètica de la comunicació, que afecta a la retòrica –i tant o més a les seves noves formes o succedanis- però que probablement hem de reconèixer que també la desborda. En relació amb les formes de comunicació avui més fàcilment susceptibles de corrupció ètica, la informació general i la publicitat, podríem, tot parafresejant Ciceró, preguntar-nos: l’informador, o el publicitari, no ha de ser un “vir bonus vera dicendi peritus”?

Joan Manuel del Pozo Setembre 2008