Joan Manuel del Pozo

PRÒLEG A "EL FORASTER MISTERIÓS" DE MARK TWAIN

Trad. de Francesc Francisco-Busquets, CCG Edicions, Girona 2007

Sovint associem la saviesa a les formes acadèmiques rígides i la profunditat a la severitat i fins i tot la foscor conceptual. Vet aquí, però, que l’autor d’aquesta peça magistral –finament traslladada a la nostra llengua per Francesc Francisco-Busquets- ens demostra, un cop més, que es pot ser savi i profund en la informalitat metodològica i enmig d’un devessall incontenible d’imaginació, provocacions diverses i humor de primera qualitat.

Aquest “Foraster misteriós” és tan especial en el seu misteri que, entre altres divertits maldecaps que provoca, condiciona fortament l’elaboració d’aquest mateix pròleg: no només no se n’ha de desvetllar el misteri abans de començar, sinó que cal acceptar que continuï essent misteriós, sobretot en el seu discurs i en el seu capteniment, fins a la darrera pàgina, on condensa una posició que aquí es podria definir amb precisió –si no fos que resulta poc congruent amb el tarannà més perceptible de l’obra- com a metafísica. El fet és que, a l’altra cara de la malenconia pròpia de la metafísica, aquesta novel·la xucla seductorament el lector fins al final en un remolí embogit de discussions, ironies, subtileses, invectives, exabruptes i tota mena de provocacions conceptuals i volades imaginatives francament plenes de sentit filosòfic, en la millor de les accepcions que el lector benvolent pugui reconèixer al vell mot. Si la filosofia ha tingut –reconegudament o no- un centre de preocupacions ha estat sempre el de fer-se càrrec d’això que som, d’aquesta peculiar –tan complexa que és a un pam de ser totalment misteriosa també- naturalesa humana. Convé, però, que ningú no s’espanti: som ben lluny de l’anomenada “filosofia dels professors”, de l’academicisme enravenat, de la lliçó avorrida o d’un llenguatge incomprensible. El mèrit d’aquesta obra és acostar-nos a qüestions serioses sense perdre ni un moment el somriure, sovint a punt d’esclafir la rialla, amb el cap alegrement xarbotat per situacions imaginatives i el cor a vessar de sentit de l’humor. Tot això es posa al servei d’una reflexió fonda i vibrant sobre la naturalesa humana. Els conductors de la reflexió són uns nens i un foraster, que el lector aviat veurà que més que misteriós –aviat es desvetlla el misteri- és sobretot ambigu; però de fet no importa massa el foraster mateix, sinó la provocació permanent que desvetlla en els nanos, portaveus sense saber-ho de la representació de la humanitat mateixa. Si no fos que la paraula impressiona –i no sempre positivament- diríem que estem davant d’una obra profundament moral; moral, més que ètica, perquè toca aquell nucli bàsic de la vida, on bull la preocupació de no haver fet prou bé o fins i tot malament alguna cosa, on, justament o injusta, es desvetlla el sentit de culpa, on neix el dubte d’emprendre o no una acció determinada perquè no s’ajusta prou al que ens han dit que és bo o que és un principi irrenunciable de la vida; o també on neix amb alegria la generositat sense càlcul de beneficis, on sentim la compassió pel que pateix, on difusament nia l’esperança de fer tots plegats un món més just i plaent per a tothom. Aquest nucli bàsic té un nom formal, que el foraster explica als nens com a distintiu de la naturalesa humana –i no pas per bé, sinó per mal: aquesta és la provocació bàsica de l’obra-, el nom del “sentit moral”. De fet, aquest concepte és l’únic al llarg de l’obra que té un ressò formal o acadèmic, però és desbordat constantment per un context on la formalitat és inexistent del tot. Feliçment desbordat, cal dir-ho. L’obra és traspassada permanentment per un joc irònic ple de gràcia, però la suprema ironia de fons, la que li dóna tot el sentit, és la demostració que el sentit moral –que es defineix com la capacitat de distingir el bé del mal, se suposa que per saber triar el bé- és l’origen de totes les desgràcies que sempre i arreu aclaparen i mortifiquen els éssers humans. I no només això, sinó que el sentit moral, sentit del bé i del mal, és el que ens fa dolents. La lliçó filosòfica és impecable, si se la volgués resseguir en la seva formalitat: només pot fer el bé o el mal qui sap què són el bé i el mal i té la capacitat real de triar lliurement entre l’un i l’altre; però això està bé que ho digui el professor de filosofia; l’escriptor genial que es fa dir Mark Twain pot i vol anar més enllà en la seva lliçó i establir la tesi segons la qual l’experiència de la seva vida i de la història de la humanitat dóna un resultat negatiu sense matisos: el sentit moral de l’home l’ha portat indefectiblement a fer molt més el mal que no pas el bé.
Encara hi ha, però, un rerefons que em sembla just, fins i tot indispensable, de comentar: al dessota de la tesi netament pessimista, de moralisme sarcàstic que denigra l’espècie humana expressament fins a posar-la clarament en una categoria inferior a la dels animals dits irracionals, s’endevina difusament, suaument, una mena de valoració emocional i fins i tot emotiva de la bondat possible, i de tant en tant real, de persones diverses. Podríem dir que se sent pessimista justament perquè aspira a la bondat i la valora moltíssim, però la veu massa poc realitzada en la vida de la gent. No es podria escriure una obra tan dura contra la mala conducta humana si no fos perquè en el fons es té un elevat concepte de la bona conducta possible i desitjable. El moralista més pessimista sol ser-ho perquè és també el més exigent. Una persona simplement dolenta és inimaginable que es pugui prendre la molèstia de crear tanta reflexió, potenciada per una desbordant imaginació i un finíssim sentit de l’humor, sobre el mal: li faria perdre pistonada en el seu camí de maldat; només l’home de bons sentiments, i bon sentit moral, es revolta indignat i escriu arborat contra tanta capacitat de fer i fer-nos mútuament mal.
Aquest sentit bàsic d´”El foraster misteriós” s’expressa i es desplega en una diversitat notable de qüestions que es trenen àgilment al llarg de l’obra i desgranen els matisos riquíssims que la pregunta essencial per la vida humana comporta: s’hi discuteix el paper moral dels sentiments –en proximitat anglosaxona amb l’emotivisme moral-, la relació interessada o egoista entre les persones, el destí i el perill d’interferir-lo –si és que existeix i es pot interferir-, l’autoengany de la vida, la difícil combinació entre seny i felicitat; o hi apareixen, més seriosament que no pas en broma, drames com la tortura, la guerra –sembla profètic en relació a situacions bèl·liques nostres-, o els abusos de la religió entre altres. A la fi, però, l’esforç de sintetitzar els millors valors de l’obra s’ha de subordinar, com més aviat millor, a la invitació fervorosa a llegir-la tot seguit. Ni la millor de les idees aquí exposades no pot igualar la més petita de les filigranes d’humor moral que enriqueixen aquesta obra.
Només una petita revelació per animar a la lectura immediata; és una revelació compatible amb el respecte degut al misteri del foraster: el foraster veritablement misteriós som nosaltres.
Joan Manuel del Pozo
Febrer de 2007