Joan Manuel del Pozo

Ètica del voluntariat

“REFERENTS ÈTICS DEL VOLUNTARIAT” Text publicat com a material per als assistents a una Jornada sobre Voluntariat celebrada a Salt el març de 1995.

Entenem per “referents ètics” tots aquells elements -condicions i valors- de necessària consideració per a la comprensió moral del voluntariat. O, de manera més senzilla, allò que cal tenir en compte per valorar moralment el voluntariat. No cal dir que la valoració seria de molt poca qualitat moral ella mateixa si no s’entenia com a proposta oberta a diàleg i modificació, lluny del més petit dogmatisme.

    **Els referents radicals**Aquests serien les condicions bàsiques, a l'*arrel* mateixa de la qüestió, sense les quals no es pot comprendre moralment el voluntariat. Podem obtenir la principal del sentit mateix del nom "**voluntariat**": la composició del mot suggereix quelcom més que la simple *bona voluntat*, puix que es tracta d'un fet que va més enllà de l'estricta acció individual i** culmina en una acció social **amb la seva organització i pràctica poc o molt sistemàtica. Es pot ser personalment "voluntariós" -estudiar molt malgrat que no es tingui èxit, p.e.- però només s'és "voluntari" o membre del "voluntariat" tot assumint una certa organització i objectius socialment reconeguts i fins i tot supervisats, la qual cosa situa el "voluntari" en una xarxa que li demana compromís d'articulació, assumpció  d'objectius supraindividuals i una certa renúncia a la seva llibertat individual.Vet aquí el segon element a considerar: la **llibertat**, que d'una banda neix en la voluntat humana i de l'altra semblaria que resulta minvada per al voluntari en assumir objectius supraindividuals. En efecte, cada acte de llibertat tanca una paradoxa: en ell la llibertat minva i millora a la vegada. Més clarament: minva la llibertat *negativa* -segons la qual res ni ningú no m'obliguen a res-, perquè ja has quedat *lligat* a l'acte produït, però millora la llibertat *positiva* -jo trio i em *vinculo* a un valor- la qual cosa   enriqueix la meva condició humana i, doncs, la meva pròpia capacitat d'ésser lliure. Justament la vinculació de la pròpia llibertat a uns valors és el tercer referent radical que volem considerar: perquè aquesta *vinculació* de la llibertat és una de les formes superiors de l'exercici de la **responsabilitat**. D'entre les moltes definicions possibles de la responsabilitat, la que més pot servir-nos per relacionar-la amb el voluntariat és precisament la que l'entén com la capacitat d'equilibrar el valor essencial de la llibertat amb la resta de valors bàsics per a la persona; en efecte, som poc o gens responsables quan la nostra llibertat l'exercim com un arbitrari *fer el que volem*  -sense pensar o acceptar l'orientació de cap valor- i som en canvi responsables quan *volem el que fem*, és a dir, quan la nostra voluntat incorpora a la seva decisió l'estima d'uns valors i actua en conseqüència, fins i tot a costa de la reducció de capacitat de tria arbitrària o de llibertat entesa negativament. Per això,   podríem dir que exercir la llibertat positiva equival a l'exercici de la llibertat responsable, on la  voluntat de valors és essencial i orienta l'acció humana. És evident que en l'opció del voluntari és determinant aquesta *voluntat de valors* que inspira tota llibertat responsable. Podríem dir que hi és més explícita que enlloc. Per això també seria especialment incomprensible des del punt de vista moral una irresponsabilitat del voluntari, encara que és clar que no es pot excloure, perquè fins i tot el més voluntariós dels voluntaris continua essent una persona que pot errar: però sí que seria més incomprensible perquè, per actuar irresponsablement en una acció que hom ha emprès voluntàriament -amb plena llibertat i per adhesió a uns valors-, és de suposar que ja no s'hi hauria posat; no és massa lògic que es vagi a *fer malament el bé.*

    **Els referents negatius**Aquests serien els defectes o condicions negatives que caldria que el voluntari tingués presents per evitar-los. En l'acció del voluntari, com en tota acció humana, són incomptables els defectes, vicis o contravalors en què es pot caure. Assenyalem, però, només aquells que específicament poden afectar l'actuació del voluntariat. El primer d'ells, el sentiment d'**autosuficiència o narcisisme**, actitud fàcilment associada a aquelles accions o característiques nostres que són bones o positives i com a tals normalment reconegudes per tothom. En una consideració superficial el narcisisme -en tant que *autoadmiració*- no constitueix un greu defecte moral; però damunt d'ell és fàcil construir un gènere d'excusa dels propis deures morals bàsics que consisteix a perdonar-se'n el compliment en nom de la generositat que hom ja mostra amb el seu voluntariat; així, per exemple, un estudiant no pot deixar d'estudiar només perquè senti una gran satisfacció com a esforçat voluntari de l'acció social i cultural en un barri marginat. Els deures del voluntari, doncs, només valen moralment quan *se sumen* als deures ordinaris, no quan els substitueixen, per molta noblesa legítima que hom senti en exercir-los. Per això, d'altra banda, és especialment meritòria l'acció del voluntari, perquè ve *de més a més* de les que hom ja faria per obligació professional o d'altra mena. Un altre defecte a evitar és el del **paternalisme**. Entenem aquí per paternalisme aquella actitud que tendeix a mantenir la *debilitat* dels que reben la pròpia ajuda, normalment per la bona fe de creure que tots sols no se'n sortirien. Aquesta actitud  pot cercar en el fons la justificació interminable de la pròpia dedicació i expressa un autoritarisme tou, consistent a reforçar la dependència del voluntari per part d'aquells que ell assisteix. Això obliga el voluntari a estar amatent a plantejar sempre la seva acció com a transitòria, orientada a fer que tan aviat com sigui possible -i cal reconèixer que en segons quins casos l*'aviat* pot ser molt i molt lluny-, les persones assistides tinguin capacitat de valer-se totes soles. És escaient al cas el tòpic exemple de no donar peixos, sinó d'ensenyar a pescar.El tercer referent negatiu afecta a la qüestió de la **poca o massa professionalitat**: aquí, com tantes vegades en la vida moral, cal trobar un punt mig. És a dir: si l'acció voluntària es professionalitza del tot, inclosos ingressos econòmics, evidentment deixa de ser voluntària. Però això no justifica l'absolut oblit d'unes certes regles mínimes de *professionalització* entesa en el sentit *d'esforç de qualitat i de seriositat *en la pràctica. El voluntari assumeix un servei no només per fer-lo amb bona voluntat -però surti com surti-, sinó amb una mínima dignitat i qualitat; altrament, es podria parlar d'un cert frau, perquè aquell que és receptor de l'ajuda és probable que esperi un bon servei i, tant si l'espera com si no, la seva dignitat personal el mereix. Això obligaria el voluntari a fer un esforç no d'assolir uns nivells professionals en el sentit fort de la paraula, però sí d'esforçar-se a una mínima *formació* específica i permanent per garantir que el servei no serà un acció grollerament executada en detriment de la dignitat del receptor. **Els referents positius**Entenem per referents positius aquelles condicions de l'acció moral o valors que qualifiquen especialment el voluntariat. El primer, compartit per tota acció moral en general però més rellevant en el voluntariat, és el **respecte**. L'origen de la paraula ens aclareix que *re-specte* significa *nova mirada*: en efecte, les persones hem après a mirar els altres, al llarg de l'evolució, com uns "altres-jo", és a dir, ens hem fet conscients que la seva dignitat és sempre com la nostra o que mai, segons la dita kantiana, no els hem de tractar com un mitjà, sinó com una finalitat en ells mateixos. Quan el voluntari va a l'ajuda dels altres, és perquè els respecta, perquè els considera subjectes de tots els mereixements i dignitats pròpies de les persones; i si bé es podria objectar que l'ajuda implica el joc de superioritat/inferioritat, en realitat el voluntari no entén que afecti a l'ordre de la dignitat personal, sinó estrictament a l'ordre de les circumstàncies, que justament el voluntari intentarà que assoleixin el màxim equilibri amb les seves, perquè això és el que creu que mereix la dignitat de la persona ajudada. El segon referent positiu és el valor de la **participació**: l'acció del voluntari la definíem més amunt com una acció integrada socialment, més enllà d'un moviment simplement personal. El voluntari *pren part* en objectius necessaris socialment, als quals l'acció institucional no pot o no vol arribar; amb això el voluntari contribueix a la creació d'una xarxa de nusos socialitzadors que dóna solidesa a la societat, que la fa menys atomitzada i més viva. Al mateix temps que ajuda als altres, també s'ajuda ben legítimament ell mateix en el sentit d'obtenir un retorn de la seva acció tant en forma de satisfacció i reconeixement moral com en forma d'integració solidària. El voluntariat esdevé així una avantguarda de democràcia social efectiva.El tercer valor és el de la **solidaritat**. Aquest és un concepte clau del progrés social; des del segle XIX és entesa com la virtut social per excel.lència. Va més enllà de la justícia, a la qual no ha de substituir, però sí complementar i enriquir i expressa la voluntat humana d'anar en contra de la salvatge tendència a la lluita individualista. El seu objectiu és millorar la llibertat i el benestar de tots els conciutadans i de la societat en conjunt, perquè implica el convenciment que aquesta és la mesura i la condició de la pròpia llibertat i benestar. El voluntari és solidari en l'acció perquè parteix  de conviccions igualitàries, les quals fan possible que enfoqui la seva acció cooperadora sense el subjectivisme i les arbitrarietats d'altres formes d'ajuda, com ara la caritat, la benvolença o la filantropia.El quart i darrer element que considerem és el valor de l'**esperança** que aquesta actitud comporta i genera. Comporta que el voluntari visqui l'esperança  perquè ningú no tindria ànim, *no tindria moral, *per donar llibertat, temps i forces sense creure que les coses seran millors -naturalment, no en l'ordre material com a primer objectiu- en el futur. L'activitat solidària del voluntariat és, doncs, esperançada; però també, sortosament, resulta *esperançadora* o generadora d'esperança en els altres, i no només en els ajudats, sinó també en la resta de la societat. L'existència de persones que esperançadament practiquen la solidaritat com a voluntaris és per ella mateixa un argument fort per a un cert optimisme antropològic i social que la humanitat necessita per remoure els nombrosos obstacles existents en el camí de la llibertat, la igualtat i la justícia universal.**10.3.95**