EDUCACIÓ PER A LA PAU
04/07/2007
Transcripció de la conferència inaugural del Campus de la Pau, Facultat de Lletres de la UdG
Publicada a AAVV, Primer Campus per la Pau, Servei de Publicacions de la Universitat de Girona (Diversitas, 67), 2010, pàgs. 28-46 Moltíssimes gràcies, benvolguda companya professora Terradellas: moltes gràcies per la presentació generosa i amable i molt especialment per la invitació a participar en la que considero també -com altres persones han ponderat anteriorment i finalment el mateix Casaldàliga que és reconeguda autoritat, en el millor sentit de la paraula, mundial- una iniciativa oportuna i una iniciativa necessària. Crec que mai es farà prou perquè la idea i els ideals de la pau siguin promoguts i escampats damunt de la pell de la terra. Crec que aquesta iniciativa mixta de la Universitat i de Justícia i Pau és, també per la seva forma, una iniciativa positiva.
Perquè entenem que
associacions civils, del signe que siguin, i la universitat amb el seu pes
institucional i la seva tradició acadèmica, és bo que creuin els seus camins.
Perquè segur que hi ha en aquest encreuament la riquesa de tota frontera: la
riquesa de l’intercanvi, del contrast; dels estils diferents, de les idees
complementàries, eventualment idees que puguin tenir punts de debat, de
fricció, però en qualsevol cas, elements motors, per dir-ho així, del progrés
del pensament i del progrés social. Per tant, sóc jo qui està realment agraït
de participar-hi. I, a més a més, amb l’avantatge de treballar a casa meva,
amb la qual cosa no he de fer l’adaptació a l’escenari, no tinc la por
escènica; i, per tant, puc emprendre el meu objectiu amb tota la
tranquil·litat del món. Bé, justament aquesta paraula sortirà d’aquí a una
mica. L’anuncio: la paraula “tranquil·litat”. Però abans deixeu-me dir: la
pau, penso, igual que la felicitat, són dos dels termes que -com s’ha dit
abans amb una expressió feliç que jo no hauria formulat igual, però que puc
assumir perfectament- són béns de segon ordre o de segon nivell i jo m’hi
volia referir en un sentit aristotèlic, però que crec que és molt vàlid, són
finalitats últimes de la vida. Quan dic que són finalitats dic que són
objectius. Finalitat en el millor sentit de l’expressió: objectiu. I quan dic
últims, o més aviat Aristòtil quan diu últims, ho diu en un sentit d’òptim, és
a dir, de màxim bé desitjat. Individualment aspirem a la felicitat i de fet
la primera ratlla de *l’Ètica a Nicòmac *d’Aristòtil diu això: tots els homes
per naturalesa aspirem a la felicitat; i això es diu òbviament dels homes
individuals; i podem complementar nosaltres: la pau és la fòrmula de la
felicitat col.lectiva. Pau i felicitat serien d’aquesta manera dos sinònims
intercanviables si posem la perspectiva individual i la perspectiva
col·lectiva en barreja. De fet es podria dir que la persona feliç és una
persona en pau amb si mateixa o que una societat -si pogués ser mundial-
pacífica seria una societat feliç. Per tant vénen a ser per dir-ho així, dos
aspectes d’un mateix bé màxim o últim. És veritat, si em permeteu, perquè crec
que l’humor també és necessari en aquestes qüestions tan serioses, que últim
pot ser allò que no acaba d’arribar mai. Un bé últim també té aquest sentit,
que està tant a l’horitzó, que t’hi vas aproximant sempre i fins i tot pots
avançar moltíssim, però sempre et queda alguna cosa per atènyer, per assolir.
I això ho podem dir probablement de la felicitat individual, que com tots
sabem per experiència personal -i si no és així que algú ens ho digui, que el
felicitarem molt- mai no és completa. I de la mateixa pau que, evidentment
encara és menys completa que moltes felicitats individuals. Perquè tal com
s’ha dit aquí, si mires una mica el Google o qualsevol diari que et caigui als
dits estàs permanentment sota una pluja d’informacions negatives respecte a
allò que tots entenem que seria desitjable d’un estat de pau. Aquestes
finalitats són, en realitat unes resultants globals i unes resultants mixtes o
impures. Diríem que no té massa sentit el plantejament de la felicitat i de la
pau com si fossin elements o béns, per això està bé aquí la idea del segon
nivell de caràcter concret, immediat i perfectament definit. Són unes
situacions obertes, dinàmiques, mixtes i globals. I això no ens ha de
desanimar. Simplement, penso que
hem de reconèixer que si volem fer alguna cosa per la pau, per l’educació per
la pau, que és l’objecte de la meva intervenció, la primera cosa que cal fer
és tenir nocions adequades. Una noció adequada de la pau comença per
entendre-la com un bé en permanent evolució sobre sí mateix, en permanent
obertura, en permanent barreja i és molt difícil trobar la pau com qui troba
una petita peça d’or, perfectament polida i neta. És alguna cosa molt més
complexa, feliçment, perquè és una cosa molt més rica i de gran abast que un
simple bé material. Com podria definir-se la pau? Jo vaig llegir fa molts i
molts anys quan feia la meva tesina de filosofia -sobre un pensador a mig camí
de l’Antiguitat i l’Edat Mitja i a mig camí de la Filosofia i la
Teologia, que és Sant Agustí- vaig trobar una definició seva que em va agradar
i que la vull recordar en aquest moment. Definia la pau en dues paraules. I
com sol passar, allò més simple és també allò més bo i més encertat. Definia
la pau partint d’un primer mot, que abans n’he parlat relacionant-lo amb la
felicitat, com “la tranquil·litat de l’ordre”. Algú pot dir: sembla una
definició autoritària, perquè hi surt també la paraula ordre. Compte, però,
que ningú no ha parlat d’ordre autoritari: hi ha un ordre democràtic, hi pot
haver ordre democràtic . En la ment de Sant Agustí, que continua dient que
“l’ordre és la disposició de tots els elements tal com Déu els ha pensat i
volgut”, s’hi barreja la teologia, s’hi barreja una perspectiva de fe
cristiana. Però és cert que si interpretem la paraula ordre de forma no
autoritària, interpretació que és possible i desitjable de fer, és bo que hi
hagi ordre, o bé justícia com una forma suprema d’ordre: de fet abans també
s’hi ha fet al·lusió, és impensable una pau que no sigui una pau justa, una
pau ordenada amb justícia. I la pau seria entesa, d’aquesta forma, com la
tranquil·litat de l’ordre just. La tranquil·litat de l’ordre democràtic, si ho
traslladem a termes moderns i, a més, òbviament i desitjablement estaríem
parlant d’un ordre mundial. Tenim aquest tipus de definició, que jo no dic que
sigui la millor. Simplement us la dic com una experiència personal d’una vella
lectura que l’he retinguda sempre perquè, a més de bona, és curta, és de bon
recordar. N’hi ha de més
llargues i de més mal recordar de memòria, però no està malament que intentem
repassar-les una mica. Per exemple, en un seminari d’educació per la pau, de
fa molt poc temps fet a Catalunya, es deia això: “La pau és un concepte
dinàmic que ens porta a aflorar, afrontar i resoldre els conflictes de forma
no violenta i el fi de la qual és aconseguir l’harmonia de la persona amb ella
mateixa, amb la naturalesa i amb les altres persones.” Diu moltes més coses
que Sant Agustí, però també crea una sensació com de voler dir massa. I
després desenvolupa aquesta definició, amb una definició descriptiva dient: la
pau positiva (que és el que ella vol definir) és molt més que una mera
absència de guerra, és un procés en constant construcció (una idea que jo deia
abans també), no és un estat o un temps de pau, sinó un ordre social, un ordre
social de reduïda violència i elevada justícia. La igualtat en el control i en
la distribució del poder i els recursos, l’absència de condicions no
desitjades: guerra, fam, marginació; i la presència de condicions desitjades:
treball, habitatge, educació,… per tant, cal preparar-la. És a l’altre
costat d’aquella simplicitat agustiniana, però no està gens malament. Jo crec
que tots podem subscriure cadascun dels punts. El que és segur és que a la pau
li passa com a la felicitat: la desitgem profundament, l’estimem, la voldríem
per a tothom, sabem que la volem i el que voldríem dir, però és molt difícil
establir amb precisió i brevetat els seus continguts. Podríem definir-la més
negativament que positivament. Negativament, com a absència de violència,
absència d’injustícia, absència de desequilibri, absència d’explotació; i això
té l’avantatge que després, els elements positius s’associen a un factor que
és indispensable per a la vida dels individus i per a la vida de les
col·lectivitats: aquest factor es diu llibertat. I podríem dir ara també, tot parafrasejant
Aristòtil, que la pau, igual que l’ésser, es diu de moltes maneres. La pau és
un concepte polisèmic. I que sigui polisèmic no està malament. És bo que pugui
significar diferents coses, sempre que no siguin contradictòries entre elles i
sempre que quedi clar que hem exclòs alguns elements que són incompatibles amb
ella. Per tant, hauriem d’associar també al valor de la pau i a la noció de la
pau, la noció de llibertat. Hi ha diferents maneres d’establir la pau i de
disfrutar la pau. No una única manera. Estaríem, si fos al revés, davant d’un
concepte dogmàtic i autoritari de pau i crec, doncs, que el plantejament obert
o plural és el millor que podem fer. Per fer possible que la pau sigui un
anhel universal real cal que vagi associada també a la llibertat i acceptar
que poden existir diferents formes de pau. Igual que acceptem que poden
existir diferents formes de felicitat. Jo vull ser feliç per a mi i tinc la
meva manera de ser feliç. I la forma de respectar-te a tu altre, és que tu
tinguis la teva manera de ser feliç, que pot ser bastant diferent de la meva.
I ho hem d’acceptar i crec que ho hem de gaudir o disfrutar. Hi ha aspectes que jo no
tocaré més que com a esment però per ser conscients que si parlem d’educació
per la pau no podem deixar de reconèixer que l’educació per la pau només és
una font, potser la més important, però només és una font o un camí important
per a la pau i que n’hi ha d’altres de molt necessaris. Per què no dir-ho,
perquè és evident: la política, especialment la política internacional. No
faríem prou treball per a la pau si només els educadors del món treballessin
per la pau, mentre els polítics del món fessin la guerra. Ja podrien anar
fent… Per tant, apel·lem des del món de l’educació i des dels ideals de
l’educació al compromís de la política per la pau. Sabem que és una qüestió
enormement complexa. Extraordinàriament complexa. Perquè aquí pesa la
història, les inèrcies, les ambicions, la lluita pels béns diguem-ne primaris,
que mouen el món, el mateix egoisme humà, tantes coses que es fan presents en
la batalla política internacional. L’any passant, Jürgen Habermas, un
pensador, com sabeu, important de la ètica i la política era a Barcelona i
llegeixo vuit ratlles d’una seva intervenció exactament només per fer l’esment
i deixar-ho aquí. No entrarem en això perquè no és l’objectiu de la meva
xerrada. Però crec que l’he d’incorporar com a un referent necessari: “El
litigi ja no és sobre si és possible la justícia en les relacions entre
nacions. Sinó sobre si el dret és el mitjà adequat per aconseguir aquest
objectiu o més aviat la política ordenadora unilateral d’una gran potència.
Els objectius: la defensa de la seguretat i l’estabilitat internacional i
l’assoliment global de l’indiscutible nucli intercultural de la democràcia i
els drets humans no són motiu de controvèrsia. El que és motiu de controvèrsia
és la concepció de quines són actualment les millors vies per realitzar
aquests objectius”. Bé. L’optimisme ara, repeteixo, no és l’objecte de la
nostra trobada en aquest moment però ell creu que tothom té clar que hi ha
d’haver seguretat, estabilitat i democràcia i drets humans. Bé, acceptem
aquest optimisme. Però és pessimista respecte al fet que s’està desplaçant i
que s’està desplaçant d’una manera molt descarada la dinàmica d’una
construcció que s’anava fent des de fa unes dècades del dret internacional cap
a una política marcada per l’unilateralisme. I per tant, l’apel·lació a la
política és absolutament indispensable quan pensem en l’educació per la pau.
Tinguem-la com un punt, com una pancarta penjada a porta de l’aula. Un altre món: la religió. I us porto una autoritat mundial de la
teologia catòlica, Hans Küng, que fa uns anys va escriure un llibre que té per
títol en la versió castellana: “Proyecto de una ética mundial”. No en
llegiré cap fragment. Només us llegiré els epígrafs generals de l’índex.
“Primer: No hi ha supervivència sense una ètica mundial. Segon: No hi ha pau
mundial sense pau religiosa. Tercer: No hi ha pau religiosa sense diàleg entre
religions.” Vull recordar que Hans Küng havia estat amic de l’actual Papa,
que després es van separar, distanciar i que ara han tornat a tenir relació en
positiu, cosa de la que espero que se’n derivin elements positius per a la
mateixa Església i per al món. El que és segur és que aquest senyor, quan
escriu aquella obra, està pensant en termes al mateix temps ètics i religiosos
i que des de la seva autoritat de pensador -no entrem si teòleg, filòsof,
moralista, és igual- des de la seva indiscutible autoritat de pensador, ens
diu que hem de posar-nos d’acord amb una ètica de mínims, amb una ètica
mundial, però que aquesta ètica que busca la pau, no la trobarà si no hi ha
pau religiosa. Per què? Perquè les religions han configurat, configuren i
configuraran la profunditat de la mentalitat de moltes societats, per no dir
de totes. Fins i tot quan no ho sabem. No es tracta aquí d’entrar en disputa o
a fer judici sobre el paper de la religió en la Història, sinó
d’acceptar que la dimensió de plantejaments religiosos de la vida és una
dimensió que almenys de moment és inherent a la condició de l’espècie humana.
Diem, per dir-ho també amb ressonància aristotèlica, la religió se situa en la
reflexió sobre les finalitats últimes de la vida. I en aquesta reflexió sobre
les finalitats últimes de la vida genera creença, genera doctrina, genera
hàbit, genera pràctiques i en aquesta generació de creences, idees, doctrines
i pràctiques es pot generar o destil·lar pau o es pot generar o destil·lar
enfrontament. I per desgràcia sabem que, històricament, enfrontaments per
motius religiosos n’hi ha hagut, i molts. Convé aclarir que la manera com Küng
planteja això és llunyana de la famosa idea –per si de cas algú hi ha pensat-
del cèlebre Huntington, quan diu que la propera guerra mundial serà per motius
culturals/religiosos o religiosos/culturals. No és ben bé el mateix. El que
està dient Hans Küng és que siguem conscients que sense diàleg entre les
religions, que reconeguin les unes en les altres el mateix objectiu de
dignificació de l’home i de pacificació de la societat, és possible que hi
hagi mentalitzacions fonamentalistes en una banda i en l’altra banda que
portin a enfrontaments radicals. Perquè la religió tendeix al plantejament de
fons, el plantejament de signe últim. I bé, hem dit política i hem dit
religió. Són aquelles dues coses que les famílies quan es troben per Nadal
diuen: “No en parlem”: ni de política ni de religió. Per què serà? Perquè són
assumptes molt importants, en el sentit de bàsics, i tothom té les seves
posicions, cosa que és bona sens dubte. Però volia dir que això, que no em
toca parlar-ne, ho he volgut incorporar perquè em sembla que una educació per
la pau que no tingués en compte que aquests dos factors -que no dic que siguin
els únics, però que operen de manera molt significativa sobre el camí de la
humanitat cap a la pau- seria una educació inútil perquè seria una educació
ignorant. Desconeixeria dues dimensions que operen fortament sobre les
persones. Hi ha un
tipus d’educació, que veurem breument, que jo defineixo com a educació
necessària però no suficient per la pau. És una bona pràctica educativa que ha
anat emergint en el nostre panorama social i educatiu i que s’ha d’aplaudir
que hagi emergit. Per tant, la vull esmentar precisament, (perquè encara que
no la considero ni definitiva ni suficient, la considero important), que és
l’educació per a la resolució pacífica de conflictes.Hi ha unes doctrines i
una sèrie de pràctiques, que jo no explicaré, que em semblen importants davant
del fet que la dimensió conflictiva de la vida humana és natural, o almenys si
no és natural és tan freqüent que sembla natural; és molt difícil dir què és
natural i què no és natural: en tot cas, cal que les persones des de la seva
més tendra edat sàpiguen que el conflicte existeix i que hi ha maneres de
presentar-se en el conflicte, al davant del conflicte o al costat del
conflicte, que poden ajudar a resoldre’l amb un resultat positiu per a tothom.
I hi ha unes actituds bàsiques que jo esmento només com a curiositat, d’un
full que he obtingut informant-me sobre això. Diu quines són les actituds que
podem prendre davant d’un conflicte: 1. La Competició (jo
guanyo, tu perds). 2. L’ Acomodació (jo perdo, tu guanyes), que és la inversa,
la de víctima. 3. L’Evasió (Tots hi perdem. Jo perdo i tu hi perds, on ningú
hi guanya). 4. La
Cooperació. (Hi guanyem tots dos). Sembla que
aquesta seria la bona. Però molt realistament qui ha construït aquest programa
diu: n’hi ha una altra que és la negociació. I és que l’ideal de guanyar-hi
tothom s’ha de perseguir com a òptim desitjable, però potser no com a òptim
practicable. I aleshores aprendre a plantejar l’actitud cooperativa sense fer
fàstics a l’actitud negociadora és important. Perquè en l’actitud negociadora
no hi guanyem tots dos sinó que tots dos guanyem el màxim que hi podríem
guanyar. És a dir, tots dos hi perdem una mica i obtenim un punt d’equilibri.
Bé, això, com a principi que només esmento, figuri en els objectius genèrics
d’una societat que vol educar bé els seus fills i filles està molt bé. Però
crec que no és l’educació per la pau d’una manera substantiva o plena. Què és l’educació per la pau
d’una manera substantiva? Jo diria que és educació tout court. **És a dir, educació per la pau com seria educació per a
la felicitat és un pleonasme. És a dir, en realitat quan estàs dient educació
estàs dient que busques que la persona que eduques obtingui els béns màxims de
la vida, dit així en genèric. I hem dit que felicitat i pau eren dues versions
d’un mateix bé màxim o finalitat última de l’existència. Per tant, educar per
la pau és simplement educar. Pot semblar que ens quedem molt en el núvol. Bé,
fem una baixada ideal o fins i tot idealista i diguem allò que s’ha convertit
ja en una mena de tòpic, però necessari, que és educar en valors o educar amb
sentit del valor. Estem en una època que, com va definir Einstein, un dels
genis del segle XX, que quan va dir això ho va dir perfectament projectable
sobre el segle XXI que ell no va conèixer, va dir: “Som la societat que en
tota la història ha tingut els instruments més perfectes al servei de les
finalitats més confuses". Després de la cèlebre fórmula e=mc2, la gran
aportació principal d’Albert Einstein, la segona per a mi, és deixar molt clar
que mai com ara havíem tingut instruments tan perfectes al servei d’objectius
tan confusos. És un diagnòstic magnífic. Fa pensar que aquest diagnòstic no és
exclusiu de la nostra època, que cadascú se sent de la seva confusió; per a un
cert optimisme històric, naturalment relatiu, i també per al consol us
llegeixo unes línies del vell Aristòtil. D’un savi d’abans, que si no hagués
dit que era d’Aristòtil podríeu dir que era d’un pensador d’ara. Perquè diu
sobre l’educació al començament del llibre VIIIè de La Política: “Cal
plantejar-se què és l’educació i com cal portar-la a la pràctica puix que no
hi ha acord en els fets ni tothom s’entén sobre quines matèries s’han
d’ensenyar per assolir la virtut (ara substituiríem virtut per valors) i la
vida més perfecta (podríem dir la vida més benestant o la vida més feliç). No
se sap amb certesa si cal conrear la intel.ligència o avantposar les qualitats
morals. És a dir, si hem d’educar més per al coneixement o més per a la
qualitat humana de les persones. El sistema actual (fa 2400 anys!) de
l’educació fa més difícil aquesta anàlisi. No es veu prou clar si s’han
d’ensenyar preferentment les arts útils a la vida pràctica (ara diríem: la
formació professional), els preceptes de la virtut (ara, educació en valors) o
les ciències de pura ornamentació, (és a dir, coneixement pur, teoria pura).
Cadascuna d’aquestes opinions té els seus respectius partidaris. I sobre la
virtut (ara en diríem sobre els valors), no hi ha res ben decidit. Varien
fins i tot les definicions de la seva essència. I si no hi ha unanimitat en
allò que és essencial, és natural que difereixin les opinions pel que fa als
procediments d’aplicació". Era un savi, i un savi que diu el mateix que diem
ara. Que tenia en el seu moment el mateix debat que nosaltres tenim plantejat
sobre com eduquem òptimament les nostres generacions infantils i juvenils.
Sobre si donem més importància a la preparació per la pura teoria, per
l’aplicabilitat pràctica en els oficis (allò que: “ens falten quadres mitjos i
mitjos-baixos a les empreses, per tant, deixeu-vos de fer de pedagogs o
filòsofs o sociòlegs o físics fins i tot, perquè el que necessitem són:
mecànics o cuiners o… tantes coses” de les arts dites útils a la vida
pràctica. I n’hi ha d’altres que diuen: “compte, el que s’ha de fer és educar
en valors”, perquè si eduques en valors tota la resta se’n deriva, d’aquells
valors. Bé, tinguem-ho clar perquè tot el que jo diré és una presa de posició
que evidentment és perfectament millorable i perfectament contrastable i
perfectament substituïble per qualsevol altra que tingui millors arguments. Jo
evidentment dono els meus amb el convenciment que són, de forma sincera, els
que valen. Quina seria l’educació en valors? Primer de tot, abans d’entrar en
una anàlisi més concreta: de les moltes definicions que hi ha d’educació (si
ens poséssim a buscar, algú de la sala podria aportar-ne alguna pila més de
les que jo pugui aportar), n’hi ha una corresponent a un psicòleg, ara no de
moda, però molt savi. Un psicòleg dels anys 30, Eduard Spranger, fill de la
teoria de Dilthey, del que es podria dir filosofia de la vida, filosofia
comprensiva, que sobre educació fa la següent definició -i jo, què voleu que
us digui, és la que m’agrada més de totes les que conec-; diu: “Educar és
transferir a un altre, amb abnegat amor, la resolució de desenrotllar de dins
a fora tota la seva capacitat de rebre i de forjar valors”. Jo crec que és
magnífica. Per què? Potser hi ha una condició que fins i tot és potser
retòricament exagerada: “amb abnegat amor”. Està exigint una entrega heroica.
Jo potser rebaixaria l’adjectiu. I potser el trauria. I diria simplement, amb
amor. I potser el canviaria per un altre més tècnic i diria: amb amor
pedagògic. Que quedi clar que no estem exigint al mestre que estimi els nens
de l’aula com si fossin els seus fills, perquè no és el cas. Igual que l’ésser
es diu de moltes maneres i la pau es diu de moltes maneres, l’amor es diu de
moltes maneres. I tots estimem de maneres diferents els fills, la parella, els
amics o els nens que tens a l’aula. Però els nens que tens a l’aula els has
d’estimar. Perquè l’acció educativa és una acció de persona sobre persona. I
aquesta acció de persona sobre persona no es pot fer trencant el que és la
condició més afavoridora de benestar íntim i social de les persones, que és la
relació amistosa o amorosa. El que en deien els grecs: la philia. S’ha de
fer amb philia, que és al mateix temps amor, amistat, generositat,
solidaritat, etc. Si no es fa així, si el que ensenya no ensenya amb amor, és
com el que opera i diu: “ai, és que em sap greu posar aquest bisturí tan fred
i metàl·lic a la pell d’aquesta persona”. En fi, millor que l’hi posis perquè
si ho fas amb les mans, li faràs una carnisseria. Certament, les mans són
físicament càlides i el bisturí fred. Però l’instrument del bisturí és
necessari per a l’acció de la cirurgia. L’instrument de l’estimació i,
permeteu-me que ho rebaixi a “instrument”, és indispensable per a l’acció
educativa. I què voleu que us digui, si aconseguíssim que tots els educadors
estimessin aquells que estan educant, ja tindriem guanyada la meitat del
treball de l’educació per la pau. Només perquè el procediment és un
procediment pacificador per definició. Perquè quan estimes no fas la guerra,
si fem paràfrasi del vell eslògan. Aquesta és la condició primera. A Spranger
no el preocupa que el nen sàpiga quina és la capital de Rússia o sàpiga quants
quilòmetres té el riu Nil. El que el preocupa és que el nen o la nena
desenvolupin o tinguin la resolució de desenvolupar quelcom de molt complex de
dins a fora; per tant, està postulant el principi d’autonomia de l’educand.
Està postulant que tu generis amb el teu amor i la teva capacitat, la
capacitat de desplegar-se ell des de dins. La capacitat de rebre i forjar
valors. Què són valors? Doncs bé, estem una altra vegada davant d’un mot
d’aquells tan genèrics i tan polisèmic que és impossible de definir bé. Però
una manera de sortir-se’n, simple però vàlida, és dir que valor és allò que
hem decidit que val. Qualsevol cosa que hem decidit que val és un valor per a
nosaltres. Per exemple, per a mi és un valor aquesta ampolleta d’aigua. Té un
valor per a mi perquè em permetrà refrescar la gola mentre vaig parlant. És un
valor important o no? Home, és un valor molt menys important que molts altres.
Fins i tot és molt menys important que el valor que jo aprecio en les persones
que han preparat aquest acte, de pensar en la meva gola. Que és un valor humà
de solidaritat funcional. Tot és valor si ho fem valor. Hi ha valors que
siguin universals i necessaris? Discussió oberta, no tancada a la filosofia.
Però diríem que sí que hi ha un consens sobre el fet que n’hi ha alguns que
sembla que són majoritàriament acceptats. I són els que jo intentaré ara
transmetre. Però sí que m’interessava dir sobretot una cosa: Quan parla
Spranger de la capacitat de rebre i de forjar valors -no ho diu, però jo ho
entenc i crec que ell hi estaria d’acord- que aquesta capacitat és una
capacitat feta amb llibertat i amb autonomia. Perquè el que és veritat és que
el món del valor existeix perquè existeix la llibertat humana. Fora de l’àmbit
de la llibertat les coses no valen. O són necessàries o són indiferents o et
cauen a sobre fatalment. És en l’àmbit de la llibertat on es genera la
capacitat de dir: a mi em val això, a tu et val allò. Jo dono valor a
això, tu dónes valor a allò. I podem al llarg de la vida canviar de valors
lliurement. Podem fer-ho. És més, és recomanable que ho fem. Si no ho fem vol
dir que hem creat una personalitat tancada des de l’edat tal, amb la qual
cosa, hi ha gent que si diu “és que jo no canvio”, mala notícia. Has de
canviar. Per què? Perquè les condicions del teu context proper i llunyà –el
món- canvien, la teva fisiologia canvia, les teves relacions socials canvien i
per tant, també és lògic que tu estiguis canviant. Altra cosa és que el canvi
sigui una traïció. No estic dient això. Però que el canvi sigui una adaptació,
és, evidentment bo. Doncs bé, és en l’àmbit de la llibertat que els valors es
forgen i existeixen i òbviament només en aquest àmbit té sentit parlar de
valors. Crec que és important dir que els valors no són una mania dels
professors d’ètica. I els valors no són una mania dels pedagogs. I els valors
no són unes manies de les associacions de pares i mares que conviden a un
conferenciant d’aquests àmbits a parlar sobre la persona. Reconeguem, vivim
els valors igual que els peixos viuen la unitat. És el nostre *medi natural,
*fins al punt que no podem deixar de viure en, enmig de i amb valors. Fins i
tot algú que volgués negar els valors estaria posant per damunt el *valor *de
la seva llibertat de negar-los. No pot sortir d’aquest món perquè el nostre
món és un món lliure i en la llibertat es generen valors sense voler. Diríem
que vivim en el valor igual que parlem en prosa, alguns “sense saber-ho”. És
el cas del cèlebre Monsieur Jourdain de Molière, que després de fer-se ric i
voler-se formar amb un preceptor, quan el preceptor li explica les diferents
formes d’expressió, la poesia amb la rima i el vers, també la prosa., li
demana: què és la prosa? La prosa és parlar i escriure sense vers, sense rima.
I diu: “què vol dir, que jo parlo en prosa?” “Oh, i tant!” “Oh, quina alegria,
tota la vida parlant en prosa sense saber-ho!”. Va descobrir que allò tenia un
nom noble. Bé, si no ho sabíeu, que ho sabíeu, vivim en els valors. I per
això és important formar en valors. Perquè ens hi va la vida.Perquè, i ara permeteu-me que
agafi una idea d’Ortega, ell distingeix entre idees i creences i és una
definició que sembla superficial, però és útil i val la pena tenir-la en
compte. Nosaltres ens enfrontem al món amb unes unitats mentals
d’interpretació del món que poden ser de dos tipus: o són idees, o són
creences. Les idees, diu, les tenim i les creences ens tenen. I quan
nosaltres som capaços de tenir les claus, de desvetllar el secret d’una
creença, la convertim en una idea: passem de ser posseïts per ella a
posseir-la. Dit d’una altra manera, som amos de les nostres idees i esclaus de
les nostres creences. Des d’un punt de vista religiós crec que es podria
objectar aquesta teoria, crec que noblement s’ha de dir així: la creença no
necessàriament és enemiga de la llibertat, com sembla suggerir Ortega en
aquest cas. Bé, és que Ortega no està parlant de creença religiosa. Està
parlant del que podríem anomenar tòpic inherent a la transmissió inercial dels
valors de la vida social. I el mateix que diu Ortega de les idees podem dir
nosaltres dels valors. Els valors es poden dividir en dos: els que tenim i els
que ens tenen. Els que tenim són aquells que operen sobre la nostra conducta
sense que nosaltres ho sapiguem. Perquè la inèrcia familiar, la inèrcia de
tradició religiosa, la inèrcia d’una ideologia política, la inèrcia d’un
costum, la inèrcia de tantes coses ens fa fer quelcom sota el criteri d’aquell
valor del qual gairebé no som conscients. Aquell valor *ens té, *no el tenim
pròpiament. En canvi, tenim un valor quan nosaltres el convertim en objectiu
vital conscient, argumentat i ponderat, en quelcom que hem reflexionat que val
la pena i que nosaltres afinem amb el pas del temps i adaptem al flux de la
nostra existència. I bé, és
necessari per tant, com diria Spranger, treballar aquesta capacitat de rebre
i forjar valors. Fixeu-vos que diu rebre i forjar i que, per tant, està
parlant d’aquells que forja lliurement la persona al llarg de la seva vida,
però també d’aquells que rep. I que els ha de saber rebre amb llibertat.
Perquè no tot valor rebut és un valor negatiu. Jo m’enorgulleixo de molts
valors rebuts que em semblen absolutament magnífics. El que passa és que he
procurat, gairebé per obligació professional, reflexionar-hi. És a dir,
passar-los de la creença que em domina al valor que jo administro. És
absolutament indispensable que traspassem als nostres nens i nenes aquesta
necessitat de fer-se ells autònoms en la capacitat de rebre amb llibertat o de
forjar també amb llibertat els seus valors. I bé, quins valors? Perquè quan
parlem d’educació en valors tothom dóna per entès que hi ha uns valors
indiscutibles i que ja se saben; de manera que, a vegades, jo m’he trobat en
una xerrada d’aquestes on em diuen: digues valors, com si em diguessin
“mulla’t”. I ara els diré, i això, més que tot el que estic dient que és
especialment discutible perquè les vides són molt obertes, són molt lliures i
els valors, diguem-ho així, són infinits en la seva disponibilitat . Però en
parlarem, no pot ser d’altra manera, finitament. Jo agrupo els valors que val la pena que,
amb amor pedagògic, transmetem als nostres educands en quatre eixos que em
sembla que són definitoris de l’existència humana. Un seria l’eix teorètic o
racional, que per sort o per desgràcia ha predominat molt en l’educació. Un
altre és l’eix ètic (construcció individual segons principis i conducta
individual adequada). Un altre seria l’eix estètic. I, finalment, l’eix
social. Aquests quatre eixos jo diria que constitueixen el nostre esquelet. No
físic, però sí el nostre esquelet com a persones humanes. Estem fets de
capacitat racional. Estem fets de sentit moral. Podem fer el bé i el mal.
Sabem que el podem fer. Estem fets de necessitats de relació amb altres
persones. I estem fets d’emocions. De sensibilitat i d’emocions. Jo diria:
aquests eixos creuats ens donen una resultant ordinàriament coneguda com a
persona humana. Doncs bé, sobre aquests eixos jo proposo quatre valors
troncals. I en dic troncals perquè com veureu després de cada un d’ells en puc
derivar valors “branca”. El valor tronc i els valors branques. I naturalment,
com que estic parlant d’educació per la pau, ja se suposa quina és la tesi.
Veureu que per a cada un d’aquests eixos arribem a la pau com a resultant.
Primer valor troncal, de l’eix teorètic, naturalment, el coneixement. Que
Spranger l’havia oblidat a la seva definició d’educació. Ja surt aquí. Perquè
el coneixement, és un valor? I tant! El coneixement és un valor. Només
faltaria! Jo l’he volgut per a mi, l’he volgut per a les meves filles i el
vull per als meus amics i per a tota la humanitat. És un valor. Ens hem
construït com a espècie humana sobre el coneixement, principalment. Això no sé
si és sempre una bona notícia. En tot cas és la realitat. I per tant, seria
ridícul que una educació no pensés que el coneixement ha de tenir un lloc de
prioritat. No prioritat absoluta o exclusiva. Però un lloc prioritari. Estic
dient coneixement i no estic dient necessàriament informació pura o acumulació
de dades, etc, ja ens ho podem imaginar. Si voleu, diguem coneixement de
qualitat. En segon lloc, en l’eix ètic. Valor troncal:
la dignitat. En l’eix estètic: òbviament, la bellesa.
I en l’eix social: la bondat. Aturem-nos a pensar per un moment què
passaria si aconseguíssim que tots els nostres nois i noies poguessin fer un
currículum educatiu al final del qual tinguessin coneixement, en un grau
acceptable i de qualitat bona, sapiguessin com a una veritat de la vida,
absolutament assentada i principal, que la dignitat de tota persona és màxima
i igual en totes elles. Que la bellesa és una necessitat i un dret al qual fem
molt poc cas i és d’un gran rendiment educatiu i social i que la bondat és un
gran què de la vida. La bondat és una paraula tan grossa! Però fixeu-vos que
parlem molt poc de bondat. Hi ha l’expressió catalana de “fer bondat”. Però la
bondat –no l’infantil fer bondat- diguem que ha desaparegut una mica dels
valors de moda. Jo la reivindico com a principal: ser bona persona, això és
dir molt d’una persona. De
cadascun d’aquests valors troncals jo en derivo unes branques i amb això
completem l’arbre i assenyalem l’objectiu últim que és la pau. Associats al
valor troncal coneixement, com a branques del coneixement jo veig els valors
d’iniciativa, perquè quan coneixes necessites continuar coneixent i
analitzar i criticar el teu propi coneixement i prendre iniciativa a partir
d’allò que saps. Flexibilitat, perquè quan coneixes, coneixes la
complexitat de les coses i acceptes que ni la naturalesa ni nosaltres no som
rígids, som mòbils i flexibles. Curiositat, perquè quan més coneixement
tens, més en vols tenir. Humor, que crec que és una variant poc
apreciada del coneixement. Capacitat de veure les coses per la part de sota.
Com deia un amic meu, la democràcia –no perquè sigui sinònima d’humor, encara
que el bon humor és profundament democràtic- és aixecar les faldilles de la
realitat. I diàleg; del coneixement que creix degudament es deriva que
jo només tinc bon coneixement quan el contrasto amb els altres. Doncs, què
voleu que us digui? Pel tronc del coneixement ens orientem molt decididament
cap a la pau. També per la informació que deia abans: saber de què va la vida.
Però sobretot perquè en la persona s’introdueixen elements o actituds com ara
flexibilitat i diàleg, que són absolutament decisius per a la resolució
pacífica de conflictes, absolutament decisius per a la construcció d’una
societat pacífica. Anem a la
dimensió ètica, on el valor troncal és la dignitat. Per què és valor troncal
la dignitat? Perquè és la forma de dir, en una sola paraula, la suma de tots
els drets que són inherents a una persona. La dignitat és el dret a tenir
drets. És el dret radical, el “metadret”. La dignitat de tota persona és
valor troncal del qual en deriven valors com: el respecte, perquè de
fet el respecte -no entès de forma banal només com a cortesia, atenent a la
seva etimologia llatina: “respicere”, que significa “tornar a mirar” o
reconèixer- el respecte és el *reconeixement *que fem de la dignitat plena de
l’altre. Que el reconeixem almenys de tant valor com nosaltres o com el que
nosaltres ens atribuïm a nosaltres mateixos. En el respecte estem dient: sé
que tu vals tant com jo penso valer. Tant com val la pròpia dignitat, val la
dignitat de l’altre. I el respecte és el reconeixement d’aquesta dignitat. És
el sentit més genuí de la paraula respecte. Tolerància. És a dir,
justament perquè li reconeixes a l’altre tant de valor, tu no t’imposes a
l’altre amb termes autoritaris i excloents. Tolerància ja sé que és un terme
discutible per matisos, però bé, agafem-lo en la seva part més positiva,
capacitat d’encaixar les diverses formes d’entendre la vida i les coses. Un
valor més modest i més operatiu, com l’amabilitat: si tu veus en els
altres tanta dignitat com tu penses tenir, tu tractes als altres bé.
Comprensió i fins i tot finalment autoestima. Reconeixement de
la pròpia dignitat que és tan valuosa com la que reconeixies en els altres. És
evident, encara més que abans, que en el valor de la dignitat són inherents
valors directament pacificadors. Explícitament pacificadors: respecte,
tolerància, comprensió. No calen més comentaris. Valor bellesa. Aquest potser és el que
podria quedar com més estrany. En la bellesa hem condensat la versió amable
de la bondat. La bellesa del món, de l’art, de les formes és l’expressió
externa de processos interns de bondat i de veritat. Tant important és la
bellesa que un autor com Hegel, un autor dur, (del qual celebrem ara la
publicació de la seva obra monumental, La fenomenologia de l’esperit, 200
anys) diu que la realitat és una, la realitat és l’esperit. L’esperit es
trenca en l’inici del procés de la història humana. Es fragmenta. I en aquesta
fragmentació se sent malament i busca reconciliar-se amb si mateix i fer un
procés per reconèixer-se a si mateix. Per tant, la història de la humanitat és
un procés de trencament i un procés de reunificació. Quan l’esperit es
reunifica, es reunifica en el coneixement. I el coneixement té tres formes:
art, religió i filosofia. L’art és el reconeixement sensible de la idea o de
l’esperit. La realitat es reconeix perceptivament a sí mateixa en l’art. La
religió és l’autoreconeixement de l’esperit en la seva forma narrativa o
mítica. I la filosofia és clar, la posa damunt de tot perquè és del gremi, la
filosofia és el reconeixement que l’esperit fa de sí mateix en forma
conceptual, la forma per a ell superior. S’ha pogut dependre dels elements
materials de la percepció o dels imaginatius de la narració. Però les posa
totes tres al cim de la reconciliació que l’esperit fa de sí mateix. La
bellesa és la forma com l’esperit, de manera sensible o emotiva, es capta a
sí mateix. Formar els nostres nens i nenes en la bellesa és formar-los (i ara
venen els valors “branca”) en la sensibilitat, creativitat, imaginació,
plaer i contemplació. Què té a veure amb la pau? Doncs bé, només cal que
agafem la primera: sensibilitat. Sabeu que la part de la filosofia que es
dedica a l’art es diu Estètica. Estètica, del grec *aisthanomai, *que
significa: sentir, percebre. La sensibilitat artística és la primera fase de
la sensibilitat global de la persona. Qui té desenvolupada la sensibilitat
artística està ben orientat, motivat, per a captar matisos de les coses, i de
les persones, i de la vida social. La sensibilitat pels altres és una
sensibilitat que en la seva arrel última és la mateixa. Es una extensió de la
sensibilitat artística. La bellesa ha gaudit de mala premsa, perquè s’ha
associat a la superficialitat o s’ha associat a l’elitisme. Jo crec que hem de
recuperar la bellesa com a un dret de totes les persones, perquè en la
bellesa descobreixen la seva sensibilitat per conrear els valors que hem dit
abans: valors associats de caràcter ètic o caràcter teorètic. I finalment la
dimensió social. El valor bondat. Quins valors troncals hi podem associar?.
Valor justícia, honradesa, generositat, valentia, amistat, solidaritat.
Aquests sí que no necessiten gaire comentari. Són expressions i desplegaments
del valor radical de la bondat. Aquests quatre valors troncals i totes les seves branques són per a
mi els objectius d’una educació completa de les persones. És a dir, d’una
educació que és una educació per la pau, en el seu sentit més fort: la pau
estructural del món. No n’hem parlat abans, però és evident que hi ha un
tipus de pau que no és estructural, que és la pau superficial. La pau
estructural és la pau que afecta les estructures, fins ara clarament no
justes. És una estructura injusta que facilita expressions de violència, que
crea desordre, generadora d’insatisfacció, sovint de transgressió, dels drets
de les persones. Doncs bé, l’educació per la pau estructural, que és la que ha
d’aguantar totes les altres formes de pau, de forma funcional i operativa, la
pau estructural és la condició humana ben treballada, ben tractada, per
ella mateixa generadora de justícia. Per això jo he dit en començar que
l’educació per la pau era gairebé un pleonasme perquè una educació ben feta és
el treball directe sobre la pau. Moltíssimes gràcies per la vostra atenció!