Transcripció de la conferència inaugural del Campus de la Pau, Facultat de Lletres de la UdG

Publicada a AAVV, Primer Campus per la Pau, Servei de Publicacions de la Universitat de Girona (Diversitas, 67), 2010, pàgs. 28-46 Moltíssimes gràcies, benvolguda companya professora Terradellas: moltes gràcies per la presentació generosa i amable i molt especialment per la invitació a participar en la que considero també -com altres persones han ponderat anteriorment i finalment el mateix Casaldàliga que és reconeguda autoritat, en el millor sentit de la paraula, mundial- una iniciativa oportuna i una iniciativa necessària. Crec que mai es farà prou perquè la idea i els ideals de la pau siguin promoguts i escampats damunt de la pell de la terra. Crec que aquesta iniciativa mixta de la Universitat i de Justícia i Pau és, també per la seva forma, una iniciativa positiva.

Perquè entenem que associacions civils, del signe que siguin, i la universitat amb el seu pes institucional i la seva tradició acadèmica, és bo que creuin els seus camins. Perquè segur que hi ha en aquest encreuament la riquesa de tota frontera: la riquesa de l’intercanvi, del contrast; dels estils diferents, de les idees complementàries, eventualment idees que puguin tenir punts de debat, de fricció, però en qualsevol cas, elements motors, per dir-ho així, del progrés del pensament i del progrés social. Per tant, sóc jo qui està realment agraït de participar-hi. I, a més a més, amb l’avantatge de treballar a casa meva, amb la qual cosa no he de fer l’adaptació a l’escenari, no tinc la por escènica; i, per tant, puc emprendre el meu objectiu amb tota la tranquil·litat del món. Bé, justament aquesta paraula sortirà d’aquí a una mica. L’anuncio: la paraula “tranquil·litat”. Però abans deixeu-me dir: la pau, penso, igual que la felicitat, són dos dels termes que -com s’ha dit abans amb una expressió feliç que jo no hauria formulat igual, però que puc assumir perfectament- són béns de segon ordre o de segon nivell i jo m’hi volia referir en un sentit aristotèlic, però que crec que és molt vàlid, són finalitats últimes de la vida. Quan dic que són finalitats dic que són objectius. Finalitat en el millor sentit de l’expressió: objectiu. I quan dic últims, o més aviat Aristòtil quan diu últims, ho diu en un sentit d’òptim, és a dir, de màxim bé desitjat. Individualment aspirem a la felicitat i de fet la primera ratlla de *l’Ètica a Nicòmac *d’Aristòtil diu això: tots els homes per naturalesa aspirem a la felicitat; i això es diu òbviament dels homes individuals; i podem complementar nosaltres: la pau és la fòrmula de la felicitat col.lectiva. Pau i felicitat serien d’aquesta manera dos sinònims intercanviables si posem la perspectiva individual i la perspectiva col·lectiva en barreja. De fet es podria dir que la persona feliç és una persona en pau amb si mateixa o que una societat -si pogués ser mundial- pacífica seria una societat feliç. Per tant vénen a ser per dir-ho així, dos aspectes d’un mateix bé màxim o últim. És veritat, si em permeteu, perquè crec que l’humor també és necessari en aquestes qüestions tan serioses, que últim pot ser allò que no acaba d’arribar mai. Un bé últim també té aquest sentit, que està tant a l’horitzó, que t’hi vas aproximant sempre i fins i tot pots avançar moltíssim, però sempre et queda alguna cosa per atènyer, per assolir. I això ho podem dir probablement de la felicitat individual, que com tots sabem per experiència personal -i si no és així que algú ens ho digui, que el felicitarem molt- mai no és completa. I de la mateixa pau que, evidentment encara és menys completa que moltes felicitats individuals. Perquè tal com s’ha dit aquí, si mires una mica el Google o qualsevol diari que et caigui als dits estàs permanentment sota una pluja d’informacions negatives respecte a allò que tots entenem que seria desitjable d’un estat de pau. Aquestes finalitats són, en realitat unes resultants globals i unes resultants mixtes o impures. Diríem que no té massa sentit el plantejament de la felicitat i de la pau com si fossin elements o béns, per això està bé aquí la idea del segon nivell de caràcter concret, immediat i perfectament definit. Són unes situacions obertes, dinàmiques, mixtes i globals. I això no ens ha de desanimar. Simplement, penso que hem de reconèixer que si volem fer alguna cosa per la pau, per l’educació per la pau, que és l’objecte de la meva intervenció, la primera cosa que cal fer és tenir nocions adequades. Una noció adequada de la pau comença per entendre-la com un bé en permanent evolució sobre sí mateix, en permanent obertura, en permanent barreja i és molt difícil trobar la pau com qui troba una petita peça d’or, perfectament polida i neta. És alguna cosa molt més complexa, feliçment, perquè és una cosa molt més rica i de gran abast que un simple bé material. Com podria definir-se la pau? Jo vaig llegir fa molts i molts anys quan feia la meva tesina de filosofia -sobre un pensador a mig camí de l’Antiguitat i l’Edat Mitja i a mig camí de la Filosofia i la Teologia, que és Sant Agustí- vaig trobar una definició seva que em va agradar i que la vull recordar en aquest moment. Definia la pau en dues paraules. I com sol passar, allò més simple és també allò més bo i més encertat. Definia la pau partint d’un primer mot, que abans n’he parlat relacionant-lo amb la felicitat, com “la tranquil·litat de l’ordre”. Algú pot dir: sembla una definició autoritària, perquè hi surt també la paraula ordre. Compte, però,
que ningú no ha parlat d’ordre autoritari: hi ha un ordre democràtic, hi pot haver ordre democràtic . En la ment de Sant Agustí, que continua dient que “l’ordre és la disposició de tots els elements tal com Déu els ha pensat i volgut”, s’hi barreja la teologia, s’hi barreja una perspectiva de fe cristiana. Però és cert que si interpretem la paraula ordre de forma no autoritària, interpretació que és possible i desitjable de fer, és bo que hi hagi ordre, o bé justícia com una forma suprema d’ordre: de fet abans també s’hi ha fet al·lusió, és impensable una pau que no sigui una pau justa, una pau ordenada amb justícia. I la pau seria entesa, d’aquesta forma, com la tranquil·litat de l’ordre just. La tranquil·litat de l’ordre democràtic, si ho traslladem a termes moderns i, a més, òbviament i desitjablement estaríem parlant d’un ordre mundial. Tenim aquest tipus de definició, que jo no dic que sigui la millor. Simplement us la dic com una experiència personal d’una vella lectura que l’he retinguda sempre perquè, a més de bona, és curta, és de bon recordar. N’hi ha de més llargues i de més mal recordar de memòria, però no està malament que intentem repassar-les una mica. Per exemple, en un seminari d’educació per la pau, de fa molt poc temps fet a Catalunya, es deia això: “La pau és un concepte dinàmic que ens porta a aflorar, afrontar i resoldre els conflictes de forma no violenta i el fi de la qual és aconseguir l’harmonia de la persona amb ella mateixa, amb la naturalesa i amb les altres persones.” Diu moltes més coses que Sant Agustí, però també crea una sensació com de voler dir massa. I després desenvolupa aquesta definició, amb una definició descriptiva dient: la pau positiva (que és el que ella vol definir) és molt més que una mera absència de guerra, és un procés en constant construcció (una idea que jo deia abans també), no és un estat o un temps de pau, sinó un ordre social, un ordre social de reduïda violència i elevada justícia. La igualtat en el control i en la distribució del poder i els recursos, l’absència de condicions no desitjades: guerra, fam, marginació; i la presència de condicions desitjades: treball, habitatge, educació,… per tant, cal preparar-la. És a l’altre costat d’aquella simplicitat agustiniana, però no està gens malament. Jo crec que tots podem subscriure cadascun dels punts. El que és segur és que a la pau li passa com a la felicitat: la desitgem profundament, l’estimem, la voldríem per a tothom, sabem que la volem i el que voldríem dir, però és molt difícil establir amb precisió i brevetat els seus continguts. Podríem definir-la més negativament que positivament. Negativament, com a absència de violència, absència d’injustícia, absència de desequilibri, absència d’explotació; i això té l’avantatge que després, els elements positius s’associen a un factor que és indispensable per a la vida dels individus i per a la vida de les col·lectivitats: aquest factor es diu llibertat. I podríem dir ara també, tot parafrasejant Aristòtil, que la pau, igual que l’ésser, es diu de moltes maneres. La pau és un concepte polisèmic. I que sigui polisèmic no està malament. És bo que pugui significar diferents coses, sempre que no siguin contradictòries entre elles i sempre que quedi clar que hem exclòs alguns elements que són incompatibles amb ella. Per tant, hauriem d’associar també al valor de la pau i a la noció de la pau, la noció de llibertat. Hi ha diferents maneres d’establir la pau i de disfrutar la pau. No una única manera. Estaríem, si fos al revés, davant d’un concepte dogmàtic i autoritari de pau i crec, doncs, que el plantejament obert o plural és el millor que podem fer. Per fer possible que la pau sigui un anhel universal real cal que vagi associada també a la llibertat i acceptar que poden existir diferents formes de pau. Igual que acceptem que poden existir diferents formes de felicitat. Jo vull ser feliç per a mi i tinc la meva manera de ser feliç. I la forma de respectar-te a tu altre, és que tu tinguis la teva manera de ser feliç, que pot ser bastant diferent de la meva. I ho hem d’acceptar i crec que ho hem de gaudir o disfrutar. Hi ha aspectes que jo no tocaré més que com a esment però per ser conscients que si parlem d’educació per la pau no podem deixar de reconèixer que l’educació per la pau només és una font, potser la més important, però només és una font o un camí important per a la pau i que n’hi ha d’altres de molt necessaris. Per què no dir-ho, perquè és evident: la política, especialment la política internacional. No faríem prou treball per a la pau si només els educadors del món treballessin per la pau, mentre els polítics del món fessin la guerra. Ja podrien anar fent… Per tant, apel·lem des del món de l’educació i des dels ideals de l’educació al compromís de la política per la pau. Sabem que és una qüestió enormement complexa. Extraordinàriament complexa. Perquè aquí pesa la història, les inèrcies, les ambicions, la lluita pels béns diguem-ne primaris, que mouen el món, el mateix egoisme humà, tantes coses que es fan presents en la batalla política internacional. L’any passant, Jürgen Habermas, un pensador, com sabeu, important de la ètica i la política era a Barcelona i llegeixo vuit ratlles d’una seva intervenció exactament només per fer l’esment i deixar-ho aquí. No entrarem en això perquè no és l’objectiu de la meva xerrada. Però crec que l’he d’incorporar com a un referent necessari: “El litigi ja no és sobre si és possible la justícia en les relacions entre nacions. Sinó sobre si el dret és el mitjà adequat per aconseguir aquest objectiu o més aviat la política ordenadora unilateral d’una gran potència. Els objectius: la defensa de la seguretat i l’estabilitat internacional i l’assoliment global de l’indiscutible nucli intercultural de la democràcia i els drets humans no són motiu de controvèrsia. El que és motiu de controvèrsia és la concepció de quines són actualment les millors vies per realitzar aquests objectius”. Bé. L’optimisme ara, repeteixo, no és l’objecte de la nostra trobada en aquest moment però ell creu que tothom té clar que hi ha d’haver seguretat, estabilitat i democràcia i drets humans. Bé, acceptem aquest optimisme. Però és pessimista respecte al fet que s’està desplaçant i que s’està desplaçant d’una manera molt descarada la dinàmica d’una construcció que s’anava fent des de fa unes dècades del dret internacional cap a una política marcada per l’unilateralisme. I per tant, l’apel·lació a la política és absolutament indispensable quan pensem en l’educació per la pau. Tinguem-la com un punt, com una pancarta penjada a porta de l’aula. Un altre món: la religió. I us porto una autoritat mundial de la teologia catòlica, Hans Küng, que fa uns anys va escriure un llibre que té per títol en la versió castellana: “Proyecto de una ética mundial”. No en llegiré cap fragment. Només us llegiré els epígrafs generals de l’índex.
“Primer: No hi ha supervivència sense una ètica mundial. Segon: No hi ha pau mundial sense pau religiosa. Tercer: No hi ha pau religiosa sense diàleg entre religions.” Vull recordar que Hans Küng havia estat amic de l’actual Papa, que després es van separar, distanciar i que ara han tornat a tenir relació en positiu, cosa de la que espero que se’n derivin elements positius per a la mateixa Església i per al món. El que és segur és que aquest senyor, quan escriu aquella obra, està pensant en termes al mateix temps ètics i religiosos i que des de la seva autoritat de pensador -no entrem si teòleg, filòsof, moralista, és igual- des de la seva indiscutible autoritat de pensador, ens diu que hem de posar-nos d’acord amb una ètica de mínims, amb una ètica mundial, però que aquesta ètica que busca la pau, no la trobarà si no hi ha pau religiosa. Per què? Perquè les religions han configurat, configuren i configuraran la profunditat de la mentalitat de moltes societats, per no dir de totes. Fins i tot quan no ho sabem. No es tracta aquí d’entrar en disputa o a fer judici sobre el paper de la religió en la Història, sinó d’acceptar que la dimensió de plantejaments religiosos de la vida és una dimensió que almenys de moment és inherent a la condició de l’espècie humana. Diem, per dir-ho també amb ressonància aristotèlica, la religió se situa en la reflexió sobre les finalitats últimes de la vida. I en aquesta reflexió sobre les finalitats últimes de la vida genera creença, genera doctrina, genera hàbit, genera pràctiques i en aquesta generació de creences, idees, doctrines i pràctiques es pot generar o destil·lar pau o es pot generar o destil·lar enfrontament. I per desgràcia sabem que, històricament, enfrontaments per motius religiosos n’hi ha hagut, i molts. Convé aclarir que la manera com Küng planteja això és llunyana de la famosa idea –per si de cas algú hi ha pensat- del cèlebre Huntington, quan diu que la propera guerra mundial serà per motius culturals/religiosos o religiosos/culturals. No és ben bé el mateix. El que està dient Hans Küng és que siguem conscients que sense diàleg entre les religions, que reconeguin les unes en les altres el mateix objectiu de dignificació de l’home i de pacificació de la societat, és possible que hi hagi mentalitzacions fonamentalistes en una banda i en l’altra banda que portin a enfrontaments radicals. Perquè la religió tendeix al plantejament de fons, el plantejament de signe últim. I bé, hem dit política i hem dit religió. Són aquelles dues coses que les famílies quan es troben per Nadal diuen: “No en parlem”: ni de política ni de religió. Per què serà? Perquè són assumptes molt importants, en el sentit de bàsics, i tothom té les seves posicions, cosa que és bona sens dubte. Però volia dir que això, que no em toca parlar-ne, ho he volgut incorporar perquè em sembla que una educació per la pau que no tingués en compte que aquests dos factors -que no dic que siguin els únics, però que operen de manera molt significativa sobre el camí de la humanitat cap a la pau- seria una educació inútil perquè seria una educació ignorant. Desconeixeria dues dimensions que operen fortament sobre les persones. Hi ha un tipus d’educació, que veurem breument, que jo defineixo com a educació necessària però no suficient per la pau. És una bona pràctica educativa que ha anat emergint en el nostre panorama social i educatiu i que s’ha d’aplaudir que hagi emergit. Per tant, la vull esmentar precisament, (perquè encara que no la considero ni definitiva ni suficient, la considero important), que és l’educació per a la resolució pacífica de conflictes.Hi ha unes doctrines i una sèrie de pràctiques, que jo no explicaré, que em semblen importants davant del fet que la dimensió conflictiva de la vida humana és natural, o almenys si no és natural és tan freqüent que sembla natural; és molt difícil dir què és natural i què no és natural: en tot cas, cal que les persones des de la seva més tendra edat sàpiguen que el conflicte existeix i que hi ha maneres de presentar-se en el conflicte, al davant del conflicte o al costat del conflicte, que poden ajudar a resoldre’l amb un resultat positiu per a tothom. I hi ha unes actituds bàsiques que jo esmento només com a curiositat, d’un full que he obtingut informant-me sobre això. Diu quines són les actituds que podem prendre davant d’un conflicte: 1. La Competició (jo guanyo, tu perds). 2. L’ Acomodació (jo perdo, tu guanyes), que és la inversa, la de víctima. 3. L’Evasió (Tots hi perdem. Jo perdo i tu hi perds, on ningú hi guanya). 4. La Cooperació. (Hi guanyem tots dos). Sembla que aquesta seria la bona. Però molt realistament qui ha construït aquest programa diu: n’hi ha una altra que és la negociació. I és que l’ideal de guanyar-hi tothom s’ha de perseguir com a òptim desitjable, però potser no com a òptim practicable. I aleshores aprendre a plantejar l’actitud cooperativa sense fer fàstics a l’actitud negociadora és important. Perquè en l’actitud negociadora no hi guanyem tots dos sinó que tots dos guanyem el màxim que hi podríem guanyar. És a dir, tots dos hi perdem una mica i obtenim un punt d’equilibri. Bé, això, com a principi que només esmento, figuri en els objectius genèrics d’una societat que vol educar bé els seus fills i filles està molt bé. Però crec que no és l’educació per la pau d’una manera substantiva o plena. Què és l’educació per la pau d’una manera substantiva? Jo diria que és educació tout court. **És a dir, educació per la pau com seria educació per a la felicitat és un pleonasme. És a dir, en realitat quan estàs dient educació estàs dient que busques que la persona que eduques obtingui els béns màxims de la vida, dit així en genèric. I hem dit que felicitat i pau eren dues versions d’un mateix bé màxim o finalitat última de l’existència. Per tant, educar per la pau és simplement educar. Pot semblar que ens quedem molt en el núvol. Bé, fem una baixada ideal o fins i tot idealista i diguem allò que s’ha convertit ja en una mena de tòpic, però necessari, que és educar en valors o educar amb sentit del valor. Estem en una època que, com va definir Einstein, un dels genis del segle XX, que quan va dir això ho va dir perfectament projectable sobre el segle XXI que ell no va conèixer, va dir: “Som la societat que en tota la història ha tingut els instruments més perfectes al servei de les finalitats més confuses". Després de la cèlebre fórmula e=mc2, la gran aportació principal d’Albert Einstein, la segona per a mi, és deixar molt clar que mai com ara havíem tingut instruments tan perfectes al servei d’objectius tan confusos. És un diagnòstic magnífic. Fa pensar que aquest diagnòstic no és exclusiu de la nostra època, que cadascú se sent de la seva confusió; per a un cert optimisme històric, naturalment relatiu, i també per al consol us llegeixo unes línies del vell Aristòtil. D’un savi d’abans, que si no hagués dit que era d’Aristòtil podríeu dir que era d’un pensador d’ara. Perquè diu sobre l’educació al començament del llibre VIIIè de La Política: “Cal plantejar-se què és l’educació i com cal portar-la a la pràctica puix que no hi ha acord en els fets ni tothom s’entén sobre quines matèries s’han d’ensenyar per assolir la virtut (ara substituiríem virtut per valors) i la vida més perfecta (podríem dir la vida més benestant o la vida més feliç). No se sap amb certesa si cal conrear la intel.ligència o avantposar les qualitats morals. És a dir, si hem d’educar més per al coneixement o més per a la qualitat humana de les persones. El sistema actual (fa 2400 anys!) de l’educació fa més difícil aquesta anàlisi. No es veu prou clar si s’han d’ensenyar preferentment les arts útils a la vida pràctica (ara diríem: la formació professional), els preceptes de la virtut (ara, educació en valors) o les ciències de pura ornamentació, (és a dir, coneixement pur, teoria pura). Cadascuna d’aquestes opinions té els seus respectius partidaris. I sobre la virtut (ara en diríem sobre els valors), no hi ha res ben decidit. Varien fins i tot les definicions de la seva essència. I si no hi ha unanimitat en allò que és essencial, és natural que difereixin les opinions pel que fa als procediments d’aplicació". Era un savi, i un savi que diu el mateix que diem ara. Que tenia en el seu moment el mateix debat que nosaltres tenim plantejat sobre com eduquem òptimament les nostres generacions infantils i juvenils. Sobre si donem més importància a la preparació per la pura teoria, per l’aplicabilitat pràctica en els oficis (allò que: “ens falten quadres mitjos i mitjos-baixos a les empreses, per tant, deixeu-vos de fer de pedagogs o filòsofs o sociòlegs o físics fins i tot, perquè el que necessitem són: mecànics o cuiners o… tantes coses” de les arts dites útils a la vida pràctica. I n’hi ha d’altres que diuen: “compte, el que s’ha de fer és educar en valors”, perquè si eduques en valors tota la resta se’n deriva, d’aquells valors. Bé, tinguem-ho clar perquè tot el que jo diré és una presa de posició que evidentment és perfectament millorable i perfectament contrastable i perfectament substituïble per qualsevol altra que tingui millors arguments. Jo evidentment dono els meus amb el convenciment que són, de forma sincera, els que valen. Quina seria l’educació en valors? Primer de tot, abans d’entrar en una anàlisi més concreta: de les moltes definicions que hi ha d’educació (si ens poséssim a buscar, algú de la sala podria aportar-ne alguna pila més de les que jo pugui aportar), n’hi ha una corresponent a un psicòleg, ara no de moda, però molt savi. Un psicòleg dels anys 30, Eduard Spranger, fill de la teoria de Dilthey, del que es podria dir filosofia de la vida, filosofia comprensiva, que sobre educació fa la següent definició -i jo, què voleu que us digui, és la que m’agrada més de totes les que conec-; diu: “Educar és transferir a un altre, amb abnegat amor, la resolució de desenrotllar de dins a fora tota la seva capacitat de rebre i de forjar valors”. Jo crec que és magnífica. Per què? Potser hi ha una condició que fins i tot és potser retòricament exagerada: “amb abnegat amor”. Està exigint una entrega heroica. Jo potser rebaixaria l’adjectiu. I potser el trauria. I diria simplement, amb amor. I potser el canviaria per un altre més tècnic i diria: amb amor pedagògic. Que quedi clar que no estem exigint al mestre que estimi els nens de l’aula com si fossin els seus fills, perquè no és el cas. Igual que l’ésser es diu de moltes maneres i la pau es diu de moltes maneres, l’amor es diu de moltes maneres. I tots estimem de maneres diferents els fills, la parella, els amics o els nens que tens a l’aula. Però els nens que tens a l’aula els has d’estimar. Perquè l’acció educativa és una acció de persona sobre persona. I aquesta acció de persona sobre persona no es pot fer trencant el que és la condició més afavoridora de benestar íntim i social de les persones, que és la relació amistosa o amorosa. El que en deien els grecs: la philia. S’ha de fer amb philia, que és al mateix temps amor, amistat, generositat, solidaritat, etc. Si no es fa així, si el que ensenya no ensenya amb amor, és com el que opera i diu: “ai, és que em sap greu posar aquest bisturí tan fred i metàl·lic a la pell d’aquesta persona”. En fi, millor que l’hi posis perquè si ho fas amb les mans, li faràs una carnisseria. Certament, les mans són físicament càlides i el bisturí fred. Però l’instrument del bisturí és necessari per a l’acció de la cirurgia. L’instrument de l’estimació i, permeteu-me que ho rebaixi a “instrument”, és indispensable per a l’acció educativa. I què voleu que us digui, si aconseguíssim que tots els educadors estimessin aquells que estan educant, ja tindriem guanyada la meitat del treball de l’educació per la pau. Només perquè el procediment és un procediment pacificador per definició. Perquè quan estimes no fas la guerra, si fem paràfrasi del vell eslògan. Aquesta és la condició primera. A Spranger no el preocupa que el nen sàpiga quina és la capital de Rússia o sàpiga quants quilòmetres té el riu Nil. El que el preocupa és que el nen o la nena desenvolupin o tinguin la resolució de desenvolupar quelcom de molt complex de dins a fora; per tant, està postulant el principi d’autonomia de l’educand. Està postulant que tu generis amb el teu amor i la teva capacitat, la capacitat de desplegar-se ell des de dins. La capacitat de rebre i forjar valors. Què són valors? Doncs bé, estem una altra vegada davant d’un mot d’aquells tan genèrics i tan polisèmic que és impossible de definir bé. Però una manera de sortir-se’n, simple però vàlida, és dir que valor és allò que hem decidit que val. Qualsevol cosa que hem decidit que val és un valor per a nosaltres. Per exemple, per a mi és un valor aquesta ampolleta d’aigua. Té un valor per a mi perquè em permetrà refrescar la gola mentre vaig parlant. És un valor important o no? Home, és un valor molt menys important que molts altres. Fins i tot és molt menys important que el valor que jo aprecio en les persones que han preparat aquest acte, de pensar en la meva gola. Que és un valor humà de solidaritat funcional. Tot és valor si ho fem valor. Hi ha valors que siguin universals i necessaris? Discussió oberta, no tancada a la filosofia. Però diríem que sí que hi ha un consens sobre el fet que n’hi ha alguns que sembla que són majoritàriament acceptats. I són els que jo intentaré ara transmetre. Però sí que m’interessava dir sobretot una cosa: Quan parla Spranger de la capacitat de rebre i de forjar valors -no ho diu, però jo ho entenc i crec que ell hi estaria d’acord- que aquesta capacitat és una capacitat feta amb llibertat i amb autonomia. Perquè el que és veritat és que el món del valor existeix perquè existeix la llibertat humana. Fora de l’àmbit de la llibertat les coses no valen. O són necessàries o són indiferents o et cauen a sobre fatalment. És en l’àmbit de la llibertat on es genera la capacitat de dir: a mi em val això, a tu et val allò. Jo dono valor a això, tu dónes valor a allò. I podem al llarg de la vida canviar de valors lliurement. Podem fer-ho. És més, és recomanable que ho fem. Si no ho fem vol dir que hem creat una personalitat tancada des de l’edat tal, amb la qual cosa, hi ha gent que si diu “és que jo no canvio”, mala notícia. Has de canviar. Per què? Perquè les condicions del teu context proper i llunyà –el món- canvien, la teva fisiologia canvia, les teves relacions socials canvien i per tant, també és lògic que tu estiguis canviant. Altra cosa és que el canvi sigui una traïció. No estic dient això. Però que el canvi sigui una adaptació, és, evidentment bo. Doncs bé, és en l’àmbit de la llibertat que els valors es forgen i existeixen i òbviament només en aquest àmbit té sentit parlar de valors. Crec que és important dir que els valors no són una mania dels professors d’ètica. I els valors no són una mania dels pedagogs. I els valors no són unes manies de les associacions de pares i mares que conviden a un conferenciant d’aquests àmbits a parlar sobre la persona. Reconeguem, vivim els valors igual que els peixos viuen la unitat. És el nostre *medi natural, *fins al punt que no podem deixar de viure en, enmig de i amb valors. Fins i tot algú que volgués negar els valors estaria posant per damunt el *valor *de la seva llibertat de negar-los. No pot sortir d’aquest món perquè el nostre món és un món lliure i en la llibertat es generen valors sense voler. Diríem que vivim en el valor igual que parlem en prosa, alguns “sense saber-ho”. És el cas del cèlebre Monsieur Jourdain de Molière, que després de fer-se ric i voler-se formar amb un preceptor, quan el preceptor li explica les diferents formes d’expressió, la poesia amb la rima i el vers, també la prosa., li demana: què és la prosa? La prosa és parlar i escriure sense vers, sense rima. I diu: “què vol dir, que jo parlo en prosa?” “Oh, i tant!” “Oh, quina alegria, tota la vida parlant en prosa sense saber-ho!”. Va descobrir que allò tenia un nom noble. Bé, si no ho sabíeu, que ho sabíeu, vivim en els valors. I per això és important formar en valors. Perquè ens hi va la vida.Perquè, i ara permeteu-me que agafi una idea d’Ortega, ell distingeix entre idees i creences i és una definició que sembla superficial, però és útil i val la pena tenir-la en compte. Nosaltres ens enfrontem al món amb unes unitats mentals d’interpretació del món que poden ser de dos tipus: o són idees, o són creences. Les idees, diu, les tenim i les creences ens tenen. I quan nosaltres som capaços de tenir les claus, de desvetllar el secret d’una creença, la convertim en una idea: passem de ser posseïts per ella a posseir-la. Dit d’una altra manera, som amos de les nostres idees i esclaus de les nostres creences. Des d’un punt de vista religiós crec que es podria objectar aquesta teoria, crec que noblement s’ha de dir així: la creença no necessàriament és enemiga de la llibertat, com sembla suggerir Ortega en aquest cas. Bé, és que Ortega no està parlant de creença religiosa. Està parlant del que podríem anomenar tòpic inherent a la transmissió inercial dels valors de la vida social. I el mateix que diu Ortega de les idees podem dir nosaltres dels valors. Els valors es poden dividir en dos: els que tenim i els que ens tenen. Els que tenim són aquells que operen sobre la nostra conducta sense que nosaltres ho sapiguem. Perquè la inèrcia familiar, la inèrcia de tradició religiosa, la inèrcia d’una ideologia política, la inèrcia d’un costum, la inèrcia de tantes coses ens fa fer quelcom sota el criteri d’aquell valor del qual gairebé no som conscients. Aquell valor *ens té, *no el tenim pròpiament. En canvi, tenim un valor quan nosaltres el convertim en objectiu vital conscient, argumentat i ponderat, en quelcom que hem reflexionat que val la pena i que nosaltres afinem amb el pas del temps i adaptem al flux de la nostra existència. I bé, és necessari per tant, com diria Spranger, treballar aquesta capacitat de rebre i forjar valors. Fixeu-vos que diu rebre i forjar i que, per tant, està parlant d’aquells que forja lliurement la persona al llarg de la seva vida, però també d’aquells que rep. I que els ha de saber rebre amb llibertat. Perquè no tot valor rebut és un valor negatiu. Jo m’enorgulleixo de molts valors rebuts que em semblen absolutament magnífics. El que passa és que he procurat, gairebé per obligació professional, reflexionar-hi. És a dir, passar-los de la creença que em domina al valor que jo administro. És absolutament indispensable que traspassem als nostres nens i nenes aquesta necessitat de fer-se ells autònoms en la capacitat de rebre amb llibertat o de forjar també amb llibertat els seus valors. I bé, quins valors? Perquè quan parlem d’educació en valors tothom dóna per entès que hi ha uns valors indiscutibles i que ja se saben; de manera que, a vegades, jo m’he trobat en una xerrada d’aquestes on em diuen: digues valors, com si em diguessin “mulla’t”. I ara els diré, i això, més que tot el que estic dient que és especialment discutible perquè les vides són molt obertes, són molt lliures i els valors, diguem-ho així, són infinits en la seva disponibilitat . Però en parlarem, no pot ser d’altra manera, finitament. Jo agrupo els valors que val la pena que, amb amor pedagògic, transmetem als nostres educands en quatre eixos que em sembla que són definitoris de l’existència humana. Un seria l’eix teorètic o racional, que per sort o per desgràcia ha predominat molt en l’educació. Un altre és l’eix ètic (construcció individual segons principis i conducta individual adequada). Un altre seria l’eix estètic. I, finalment, l’eix social. Aquests quatre eixos jo diria que constitueixen el nostre esquelet. No físic, però sí el nostre esquelet com a persones humanes. Estem fets de capacitat racional. Estem fets de sentit moral. Podem fer el bé i el mal. Sabem que el podem fer. Estem fets de necessitats de relació amb altres persones. I estem fets d’emocions. De sensibilitat i d’emocions. Jo diria: aquests eixos creuats ens donen una resultant ordinàriament coneguda com a persona humana. Doncs bé, sobre aquests eixos jo proposo quatre valors troncals. I en dic troncals perquè com veureu després de cada un d’ells en puc derivar valors “branca”. El valor tronc i els valors branques. I naturalment, com que estic parlant d’educació per la pau, ja se suposa quina és la tesi. Veureu que per a cada un d’aquests eixos arribem a la pau com a resultant. Primer valor troncal, de l’eix teorètic, naturalment, el coneixement. Que Spranger l’havia oblidat a la seva definició d’educació. Ja surt aquí. Perquè el coneixement, és un valor? I tant! El coneixement és un valor. Només faltaria! Jo l’he volgut per a mi, l’he volgut per a les meves filles i el vull per als meus amics i per a tota la humanitat. És un valor. Ens hem construït com a espècie humana sobre el coneixement, principalment. Això no sé si és sempre una bona notícia. En tot cas és la realitat. I per tant, seria ridícul que una educació no pensés que el coneixement ha de tenir un lloc de prioritat. No prioritat absoluta o exclusiva. Però un lloc prioritari. Estic dient coneixement i no estic dient necessàriament informació pura o acumulació de dades, etc, ja ens ho podem imaginar. Si voleu, diguem coneixement de qualitat. En segon lloc, en l’eix ètic. Valor troncal: la dignitat. En l’eix estètic: òbviament, la bellesa. I en l’eix social: la bondat. Aturem-nos a pensar per un moment què passaria si aconseguíssim que tots els nostres nois i noies poguessin fer un currículum educatiu al final del qual tinguessin coneixement, en un grau acceptable i de qualitat bona, sapiguessin com a una veritat de la vida, absolutament assentada i principal, que la dignitat de tota persona és màxima i igual en totes elles. Que la bellesa és una necessitat i un dret al qual fem molt poc cas i és d’un gran rendiment educatiu i social i que la bondat és un gran què de la vida. La bondat és una paraula tan grossa! Però fixeu-vos que parlem molt poc de bondat. Hi ha l’expressió catalana de “fer bondat”. Però la bondat –no l’infantil fer bondat- diguem que ha desaparegut una mica dels valors de moda. Jo la reivindico com a principal: ser bona persona, això és dir molt d’una persona. De cadascun d’aquests valors troncals jo en derivo unes branques i amb això completem l’arbre i assenyalem l’objectiu últim que és la pau. Associats al valor troncal coneixement, com a branques del coneixement jo veig els valors d’iniciativa, perquè quan coneixes necessites continuar coneixent i analitzar i criticar el teu propi coneixement i prendre iniciativa a partir d’allò que saps. Flexibilitat, perquè quan coneixes, coneixes la complexitat de les coses i acceptes que ni la naturalesa ni nosaltres no som rígids, som mòbils i flexibles. Curiositat, perquè quan més coneixement tens, més en vols tenir. Humor, que crec que és una variant poc apreciada del coneixement. Capacitat de veure les coses per la part de sota. Com deia un amic meu, la democràcia –no perquè sigui sinònima d’humor, encara que el bon humor és profundament democràtic- és aixecar les faldilles de la realitat. I diàleg; del coneixement que creix degudament es deriva que jo només tinc bon coneixement quan el contrasto amb els altres. Doncs, què voleu que us digui? Pel tronc del coneixement ens orientem molt decididament cap a la pau. També per la informació que deia abans: saber de què va la vida. Però sobretot perquè en la persona s’introdueixen elements o actituds com ara flexibilitat i diàleg, que són absolutament decisius per a la resolució pacífica de conflictes, absolutament decisius per a la construcció d’una societat pacífica. Anem a la dimensió ètica, on el valor troncal és la dignitat. Per què és valor troncal la dignitat? Perquè és la forma de dir, en una sola paraula, la suma de tots els drets que són inherents a una persona. La dignitat és el dret a tenir drets. És el dret radical, el “metadret”. La dignitat de tota persona és valor troncal del qual en deriven valors com: el respecte, perquè de fet el respecte -no entès de forma banal només com a cortesia, atenent a la seva etimologia llatina: “respicere”, que significa “tornar a mirar” o reconèixer- el respecte és el *reconeixement *que fem de la dignitat plena de l’altre. Que el reconeixem almenys de tant valor com nosaltres o com el que nosaltres ens atribuïm a nosaltres mateixos. En el respecte estem dient: sé que tu vals tant com jo penso valer. Tant com val la pròpia dignitat, val la dignitat de l’altre. I el respecte és el reconeixement d’aquesta dignitat. És el sentit més genuí de la paraula respecte. Tolerància. És a dir, justament perquè li reconeixes a l’altre tant de valor, tu no t’imposes a l’altre amb termes autoritaris i excloents. Tolerància ja sé que és un terme discutible per matisos, però bé, agafem-lo en la seva part més positiva, capacitat d’encaixar les diverses formes d’entendre la vida i les coses. Un valor més modest i més operatiu, com l’amabilitat: si tu veus en els altres tanta dignitat com tu penses tenir, tu tractes als altres bé. Comprensió i fins i tot finalment autoestima. Reconeixement de la pròpia dignitat que és tan valuosa com la que reconeixies en els altres. És evident, encara més que abans, que en el valor de la dignitat són inherents valors directament pacificadors. Explícitament pacificadors: respecte, tolerància, comprensió. No calen més comentaris. Valor bellesa. Aquest potser és el que podria quedar com més estrany. En la bellesa hem condensat la versió amable de la bondat. La bellesa del món, de l’art, de les formes és l’expressió externa de processos interns de bondat i de veritat. Tant important és la bellesa que un autor com Hegel, un autor dur, (del qual celebrem ara la publicació de la seva obra monumental, La fenomenologia de l’esperit, 200 anys) diu que la realitat és una, la realitat és l’esperit. L’esperit es trenca en l’inici del procés de la història humana. Es fragmenta. I en aquesta fragmentació se sent malament i busca reconciliar-se amb si mateix i fer un procés per reconèixer-se a si mateix. Per tant, la història de la humanitat és un procés de trencament i un procés de reunificació. Quan l’esperit es reunifica, es reunifica en el coneixement. I el coneixement té tres formes: art, religió i filosofia. L’art és el reconeixement sensible de la idea o de l’esperit. La realitat es reconeix perceptivament a sí mateixa en l’art. La religió és l’autoreconeixement de l’esperit en la seva forma narrativa o mítica. I la filosofia és clar, la posa damunt de tot perquè és del gremi, la filosofia és el reconeixement que l’esperit fa de sí mateix en forma conceptual, la forma per a ell superior. S’ha pogut dependre dels elements materials de la percepció o dels imaginatius de la narració. Però les posa totes tres al cim de la reconciliació que l’esperit fa de sí mateix. La bellesa és la forma com l’esperit, de manera sensible o emotiva, es capta a sí mateix. Formar els nostres nens i nenes en la bellesa és formar-los (i ara venen els valors “branca”) en la sensibilitat, creativitat, imaginació, plaer i contemplació. Què té a veure amb la pau? Doncs bé, només cal que agafem la primera: sensibilitat. Sabeu que la part de la filosofia que es dedica a l’art es diu Estètica. Estètica, del grec *aisthanomai, *que significa: sentir, percebre. La sensibilitat artística és la primera fase de la sensibilitat global de la persona. Qui té desenvolupada la sensibilitat artística està ben orientat, motivat, per a captar matisos de les coses, i de les persones, i de la vida social. La sensibilitat pels altres és una sensibilitat que en la seva arrel última és la mateixa. Es una extensió de la sensibilitat artística. La bellesa ha gaudit de mala premsa, perquè s’ha associat a la superficialitat o s’ha associat a l’elitisme. Jo crec que hem de recuperar la bellesa com a un dret de totes les persones, perquè en la bellesa descobreixen la seva sensibilitat per conrear els valors que hem dit abans: valors associats de caràcter ètic o caràcter teorètic. I finalment la dimensió social. El valor bondat. Quins valors troncals hi podem associar?. Valor justícia, honradesa, generositat, valentia, amistat, solidaritat. Aquests sí que no necessiten gaire comentari. Són expressions i desplegaments del valor radical de la bondat. Aquests quatre valors troncals i totes les seves branques són per a mi els objectius d’una educació completa de les persones. És a dir, d’una educació que és una educació per la pau, en el seu sentit més fort: la pau estructural del món. No n’hem parlat abans, però és evident que hi ha un tipus de pau que no és estructural, que és la pau superficial. La pau estructural és la pau que afecta les estructures, fins ara clarament no justes. És una estructura injusta que facilita expressions de violència, que crea desordre, generadora d’insatisfacció, sovint de transgressió, dels drets de les persones. Doncs bé, l’educació per la pau estructural, que és la que ha d’aguantar totes les altres formes de pau, de forma funcional i operativa, la pau estructural és la condició humana ben treballada, ben tractada, per ella mateixa generadora de justícia. Per això jo he dit en començar que l’educació per la pau era gairebé un pleonasme perquè una educació ben feta és el treball directe sobre la pau. Moltíssimes gràcies per la vostra atenció!