Conferència inaugural de la 5ª Jornada de Promoció i Educació per a la Salut, Escola Universitària d’Infermeria de la UdG, Girona

Moltes gràcies als organitzadors per la confiança de l’encàrrec i al presentador per aquesta presentació, que, amb la seva amabilitat, em genera unes responsabilitats que assumeixo amb molt de gust i que espero que les pugueu també compartir. Difícilment es pot dir gran cosa nova sobre la qüestió de l’adolescència. L’adolescència comença a ésser vella com a tema, però és un tema que comença a ser cada vegada més viu en la societat, per un fet sociològic real i és que cada vegada els adolescents duren més en la seva adolescència i per tant la seva visibilitat social és alta i intensa. Dividiré la meva exposició en quatre punts. Un primer, que seria sobre precisament el concepte d’adolescència. Em sembla que és un punt de partida necessari. Un segon en què recolliré fonamentalment les apreciacions, més que les dades, d’un estudi fet fa pocs mesos a Catalunya, sobre joves i valors, que em sembla que té alguns elements interessants i toca molt directament el que és el tema de la ponència. Un tercer punt plantejat com el camí cap a la maduresa, que de fet ja és diguem-ho així el punt central de la conferència, que culminarà amb una reflexió explícita sobre valors en l’adolescència, valors en la vida adulta.

Pel que fa al primer punt, el concepte d’adolescència, sempre es bo de fer una mirada a l’etimologia. L’etimologia de vegades es converteix en una ciència recreativa estrictament falsa. És divertida, però no sempre diu la veritat. Ara bé, l’etimologia ben utilitzada sol il•luminar el sentit dels conceptes, ens dóna raó de per què les paraules signifiquen el que signifiquen. I adolescència per sort és una paraula fàcil des del punt de vista etimològic, ve del llatí clàssic Adolesco que significa créixer, madurar i adolescens, en la seva forma, perdoneu una mica de gramàtica llatina, de participi de present té el sentit dinàmic del que està fent allò que el verb indica. Per tant si adolesco és créixer, adolescens és “el que està creixent”. Diríem que, si créixer ja senyala un fet dinàmic, “estar creixent” significa un fet dinàmic i provisori. És a dir, l’adolescent és un ésser en moviment, com ho som tots, perquè no parem de moure’ns fins el moment de morir. L’adolescent és un més dels que ens movem en la vida, però en ell el moviment encara és més moviment. Encara és més procés. Diríem que relativament creix més que els altres o que la seva fase és més descaradament fase de creixement. Fase de canvi, fase de substituir un primer estadi molt definit, com és la infantesa, i encara no haver arribat a un estadi més o menys estable que seria la vida adulta o madura.

Per tant, de l’etimologia el que aprendríem és el valor profundament inestable, profundament canviant, profundament dinàmic del concepte d’adolescent. De fet és un terme que apareix el s.XV com a sinònim de persona jove, però crec que no adquireix el seu valor, com ha dit algú, fins a finals del s.XIX o primers del XX, en què l’adolescència emergeix amb força, entre l’estadi infantil i la joventut adulta o la maduresa jove. Diríem que abans del segle XX es passava de la infantesa a la vida adulta molt ràpidament. Perquè el jovent s’incorporava molt d’hora, encara nens, al món del treball. I tots sabem, des del punt de vista psicològic i social, que el treball és un factor principalíssim de maduració. Piaget havia insistit molt en aquest punt.

Bé, és veritat que hi ha un moment al segle XX en què es generalitza l’accés a l’escola i en què la incorporació al treball és una mica més tardana. Aleshores apareix en la societat un grup de gent que està entre els 10-12 i els 16 anys, més o menys, que no són “ni carn ni peix”. I apareix aquesta adolescència que algú ha definit fins i tot com “un luxe” de la modernitat. Abans no es podia permetre, la humanitat, tenir “el luxe” de tenir adolescents. Nens, grans i vells, i punt. Els adolescents emergeixen a primers del s. XX, en un espai d’edat relativament curt, pubertat allargada per dir-ho així. Aquesta edat anava dels 11,12 o 13 anys fins als 15 o 16 i no gaire més; però ara els adolescents gairebé comencen abans de la pubertat a comportar-se com a adolescents i pleguen d’adolescents bastant més tard. I si algú té el valor de dir a quina edat, que ho digui! Jo no gosaria dir a quina edat, perquè la sensació que tots tenim és que l’adolescència té piles d’aquella marca que diu que “duren i duren i duren…” i que l’adolescència tendeix a allargar-se, fins al punt que avui veiem els nostres adolescents no entre els 12 i 16 sinó dels 10 als 18, i als 20, i als 25. I algú diria i fins i tot als 30. I encara algú podria dir que no deixem mai d’ésser adolescents. Aquesta ja és una reflexió que desborda el marc de la nostres Jornades. Espero que ho entenguem així. Farem l’esforç professional de dir: d’acord que l’edat s’ha allargat, no posarem el límit per dalt. Començarem per la prepubertat i la pubertat. Per dalt, cap als vint allargats. Bé, és necessari probablement fer aquesta petita consideració, perquè ens situa mentalment, en aquell moment en què els nostres joves estan, en la nostra societat avançada, en període de formació. En un període de formació que té uns problemes molt propis del que és el currículum educatiu, i les necessitats educatives; de la sortida primera cap al treball, de la precarietat en el treball, i tot això en la nostra societat s’ha tornat complex i delicat. I això afegeix complexitat i delicadesa a la qüestió de l’adolescència.

Diríem que, antropològicament, l’adolescent està en l’inici de la seva construcció, que ha de tenir tres punts o objectius. Té tres punts d’especial preocupació, que els ha tingut sempre, però que ara són cada vegada més aguditzats i duren més en el temps, com dèiem. El primer seria l’autoconeixement. Aquesta necessitat mai no desapareix de nosaltres en la vida. Acabar de saber qui som, si és que som alguna cosa definida. En el cas del jove, li és extraordinàriament necessari fer-se una primera imatge de si mateix. Del que és i del que vol ser. Realment de saber en què consisteix viure com a persona humana. Aquest procés d’autoconeixement es pregunta: qui sóc jo?, en què sóc diferent dels altres?, en què sóc igual als altres? Un segon punt, també amb “l’auto” al davant, és l’autoestima. L’adolescent és una persona que sabem que té crisi de reconeixement. És característic de l’etapa adolescent, tenir dubtes sobre l’acceptació que els altres fan de mi. Naturalment ser acceptat és una necessitat que tots tenim. Ser reconegut i, si és possible, ser estimat. I l’adolescent té el dubte sobre si realment en relació als altres ell té el grau d’estima que es mereix. I es pregunta a si mateix: tinc i tindré alguna cosa que valgui la pena de ser estimada pels altres? Perquè òbviament m’agradaria ser estimat pels altres.

I un altre “auto”: l’autonomia. És a dir: és que hi ha algú que pugui impedir-me de fer el que jo vulgui? Jo, tinc dret a desplegar un projecte propi? Potser no dit amb aquestes paraules tan solemnes, dit d’una manera més planera i més adolescent: jo puc fer el que em sembli? Qui és l’autoritat sobre mi? He d’acceptar algun tipus d’autoritat? Evidentment la tendència de l’adolescent és a rebutjar qualsevol tipus de dependència.

Ara bé, viu dramàticament aquestes tres recerques: autoconeixement, autoestima, autonomia. Per què? Perquè necessita ser independent, autònom, però tal com ens havia explicat aquell clàssic de la psicologia i de la filosofia, Erich Fromm, el drama de l’existència humana és que a mesura que ens fem independents ens fem insegurs. Malaltissament parlant, si ho mirem al revés, la forma fàcil d’obtenir seguretat és ser dependent. Volem ser lliures, però no voldríem pagar el preu de la inseguretat. I aquest és un cor, un pinyol, de problemes molt gran per a la persona que està en fase de construcció. I més en una cada cop més allargada fase vital i en una societat del seu entorn extraordinàriament complexa, com veurem de seguida.

Bé, hi ha una situació anterior a l’adolescència, que és el punt de partidadel qual surt l’adolescent, que ja no li serveix. Que l’edat li ha fet, diguem-ho així, inútil. La seva pròpia espontaneïtat, el seu propi creixement espontani, ha fet que passés de l’egocentrisme infantil, a l’egocriticisme. És a dir, si el nen és egocèntric, d’una manera natural i feliç, fins i tot, l’adolescent esdevé egocrític. Continua l’ego important molt, però és un ego que li genera, com hem dit abans, inseguretat i dubtes. És un ego crític que no voldria perdre la comunicació amb els altres, per no perdre la mínima seguretat en el seu procés de creixement.

Una altra característica infantil que perdrà l’adolescent o que substituirà per una altra dimensió és la fantasia. La forma de viure fantàsticament la seva pròpia existència. El nen és evident que, a part de ser un cúmul de necessitats elementals, és sobretot, un ésser que juga, i la seva fantasia és fantasia lúdica. La fantasia lúdica arriba un moment que ja no serveix i l’adolescent passa a tenir fantasia de futur. És a dir ja no li serveix el joc de present, sinó que necessita projectar fantasies sobre allò que podrà ser, voldrà ser, li costarà ser, o no li costarà ser. Aquesta fantasia de futur, òbviament el distingeix clarament del nen, però li genera angoixa. Perquè el futur no és un futur fàcil, des d’un punt de vista intuïtiu, es veu clarament que no ho serà, i necessita projectar futur sabent que el futur és difícil.

El nen és ingenu, el nen té una innocència espontània que l’adolescent òbviament perd i passa a tenir consciència dels problemes. Passa a tenir tal consciència dels problemes -que també tenen els adults, però no té les claus per afrontar-los- que arriba a pensar allò tan característic dels adolescents, que tots sabem perquè tots hem tingut amb nosaltres mateixos una experiència pròpia; i no recordeu haver pensat: “només jo tinc aquests problemes”?

Tens cent adolescents i tens cent “jos” que estant pensant que cadascun d’ells és l’únic que té aquell problema. D’identitat, de llibertat, de relació amb els pares, d’amics, d’autoestima, etc… etc… “Només jo tinc aquest problema!”. Per tant, aquella ingenuïtat i felicitat espontània del nen, és substituïda per una aguda consciència dels problemes i a més a més pel drama de creure que ets l’únic que té aquests problemes. La qual cosa afegeix, òbviament, un dolor mental, un dolor psicològic evident. Finalment s’enyora el nen, que té un ajustament espontani amb l’entorn, i en aquesta societat que estem especialment fàcil; per què? Perquè els adults vivim, ens desvivim per ells d’una manera abusiva, perquè l’ajustament del nen sigui màxim; en el cas de l’adolescent, la característica precisament és que comença de manera inexorable el desajustament, perquè intueix que és el camí de la seva autonomia. Els ajustaments infantils són viscuts ja com una opressió, com un abús de la presència dels pares i nosaltres com a adolescents el que busquem és justament desajustar-nos. No cal dir que aquest desajustament provoca també dolor, provoca insatisfacció.

Bé, valguin aquestes pinzellades per posar-nos en situació de quin tipus de personatge tenim al davant; i per entrar a analitzar quins són els valors que mouen la vida adolescent.

Com us deia, aquesta part de la intervenció l’obtinc d’un llibre publicat per la Fundació Carulla i Esade, dels autors Mellén i Sàez, que té per títol “Joves i valors”, aparegut fa pocs mesos, a finals del 2007.

Hi ha una constatació que convé esmentar i és que es parla no només que els adolescents -potser no ha sortir la paraula, però es deduïa del que estava dient, viuen una “crisi” de creixement- no només l’adolescència és un estat natural de crisi, sinó que per fer més complicat el problema, l’entorn en que viuen els nostres adolescents avui, és un entorn de “crisi de valors”. Ha esdevingut pràcticament un tòpic. Certament, si és així, com a adults responsables des de diferents perspectives hem d’ajudar als joves a construir el seu propi projecte; des de la perspectiva de salut, la perspectiva d’educació, des de perspectives diverses. És evident que tenim l’obligació de reflexionar,com estem fent ara, sobre la crisi i de tenir un primer pensament sobre el fet que la crisi és un risc i al mateix temps és una oportunitat.

Diuen els que coneixen la llegua xinesa que en xinés l’ideograma que representa la noció de crisi és un ideograma en què se suma la idea de perill i la idea d’oportunitat. Que dibuixa aquesta doble idea. Jo crec que és interessant recollir això i pensar que efectivament seria ridícul des d’un punt de vista científic, seria anticientífic, no reconèixer la dificultat i la crisi com a risc en el creixement adolescent; però seria antiètic, si em permeteu, que no diguéssim que hi ha possibilitats de sortir de la crisi constructivament i que la crisi és un oportunitat. Per què? Perquè l’adolescent no quedi en un estat infantilitzat, no quedi en un estat dependent o que no quedi permanentment en l’adolescència. Que és una altra de les sortides possibles: no parar mai d’ésser adolescent, com aquelles piles que dèiem abans que no s’aturen mai.

Bé, especialment amb el que diré ara, i ho diuen els mateixos autors, honradament cal anar amb compte amb una cosa, que és amb les generalitzacions abusives. Avui tenim aquí entre nosaltres amics francesos, i ho dic perquè hi ha una anècdota de Churchill, referida als francesos, que és simpàtica. És una anècdota de les moltes que s’expliquen de Churchill, que se n’expliquen tantes que si fos veritat que les hagués dit totes, encara les estaria dient ara. Se li n’atribueixen moltíssimes. Però bé diuen que en una ocasió li van preguntar a Churchill :

-Què opina vostè sobre els francesos?

-No opino res, va contestar

-No té opinió sobre els francesos?

-No, perquè no els conec a tots, va dir.

Bé, estava avisant contra el perill de generalitzar. Per tant, un cop avisats, ara inevitablement direm unes generalitzacions. I jo demano que s’apliqui un coeficient reductor de generalitzacions a cadascuna de les coses que diré. Per exemple, una és que estem caminant -i els nostres joves caminen- d’una etapa de valors materialistes cap a una etapa de valors postmaterialistes. Bé, és una generalització. El que vol dir aquesta generalització és que s’està substituint una forma de viure sobre referents sòlids d’interès material o materialista, per una etapa que es diu “postmaterialista” i que jo crec que no és un concepte excessivament afortunat. Un dels autors que reflexiona sobre això, Javier Elzo -no sé si el coneixeu perquè és una persona relativament present als mitjans de comunicació- parla més que de valors “materialistes” i valors “postmaterialistes” de valors “moderns i postmoderns”. I posa alguns exemples: són valors moderns la unitat i la universalitat i valors postmoderns la diversitat i la fragmentació. És un valor modern la racionalitat, és un valor postmodern l’emocionalitat. És un valor modern el treball, és un valor postmodern la festa. Bé, aniria en la direcció de dir: els joves viuen en la societat i els valors dels joves no són molt diferents dels valors de la societat. I és natural que sigui així. Perquè al final els joves estant traient el cap a una cosa que ja existeix i el que fan, ho han fet durant la infantesa i ho continuen fent a l’adolescència és xuclar el que dóna el seu entorn de sí.

Bé, el que dóna el nostre entorn de si és el que un autor prou conegut, el cèlebre sociòleg polonès Zygmunt Bauman, ha definit com a “cultura líquida”. El fet que vivim en una societat en què els referents sòlids -fossin materialistes o no fossin materialistes, però eren sòlids i ferms- han esdevingut líquids, inestables i insegurs. I vivim en aquesta liquiditat també els adults. Se’ns escapa la realitat de les mans igual que se’ns escapa l’aigua de les mans. I això ens produeix inseguretat.

Què passa si estem en una cultura líquida els adults? Pobres adolescents, estan en una cultura gairebé “gasosa”: per què? Perquè la seva forma d’estar és més insegura encara que la dels adults. Diu Bauman: hi ha hagut en la història una manera de concebre el temps, el pas del temps, que era la manera grega, clàssica, que era l’etern retorn. És el que se’n diu temps cíclic o circular. Es concebia que la realitat era una permanent repetició. Igual que es repeteixen les estacions de l’any, es repeteix tot en l’existència. El cristianisme, trenca -més que com a religió, com a filosofia, per dir-ho així- aquesta circularitat i converteix el temps en lineal. Des del cristianisme veiem el món com un món que té un moment zero, que és el moment de la creació, on tot comença, i una línea que són els minuts , les hores , els anys, els segles que van transcorrent en línea recta fins el que serà el moment final, l’apocalipsi i el judici final. És la concepció que nosaltres tenim, la concepció lineal. I diu Bauman que hem aconseguit trencar el cercle i la línea i que ara vivim en un temps “puntillista”, és a dir vivim en la instantaneïtat. Per a nosaltres el temps ja no és una transcurs. El temps és una acumulació, una disgregació, i una hecatombe permanent d’instants que procurem que es substitueixin els uns als altres, amb el màxim de plaer possible, amb el mínim de dolor possible. Amb aquesta actitud, diguem-ne hedonista, que també reflecteixen òbviament els nostres adolescents.

Per tant, aquesta cultura d’entorn, aquesta cultura líquida que diu Bauman, aquesta cultura postmoderna que diu Elzo o aquella cultura postmaterialista que diuen altres autors, està xopant i amarant tota la societat, però molt especialment està amarant aquella part més tendra de la societat, que són els que comencen a ser grans i els que s’estant fent grans i que no tenen òbviament més entorn que l’entorn que nosaltres els hi donem.

Bé, en aquesta situació hi ha valors positius i negatius en permanent moviment, això està clar. Per exemple hi ha el valor que em podríem dir de l’entorn familiar, o els valors associats a la família. Amb els valors associats a la família passen dues coses a la vegada. Una de negativa, que podria ser la fragmentació de la família mateixa, que fa perdre l’estabilitat de referents que tenia la família, fins fa pocs anys. Avui la família s’ha tornat un espai molt obert, trencadís. Hi ha famílies monoparentals, famílies homosexuals, famílies amb adopció, famílies sense fills, famílies de tota mena que constantment “es fan i es desfan”, en record del cèlebre vers sobre la nostra dansa. Ara bé, això que porta la inestabilitat porta un factor molt positiu, que és la llibertat, més llibertat i probablement també més dosis de diàleg de les que hi havia abans. Vivim en aquesta mena de permanent inseguretat que té el seu punt positiu, ja ho hem dit abans. Llibertat i seguretat són de mal comptabilitzar, la inseguretat és empipadora, fa patir; però també té l’avantatge de la llibertat que facilita. Bé, la família com es vista per aquests joves? La família es vista com un refugi, com un lloc diguem-ne que proporciona seguretat i que si no empipa molt es tolera i, si no, òbviament es rebutja de manera frontal.

Si diem que la família està en aquesta situació, què hem de dir de l’escola? L’escola, que era una espai institucional reproductor de valors, continua essent un espai institucional i voldria continuar essent reproductor de valors. Però si a l’entorn els valors ballen, canvien, es belluguen, l’escola pateix perquè li costa saber què és el que ha de transmetre. És més, quan fa l’esforç d’intentar ordenar el que vol transmetre, es troba dramàticament que allò que transmet a dins, es nega a fora. I així tenim moltes escoles fent foment del valor de la pau i a la porta de l’escola hi ha violència. I a la pantalla de la televisió hi ha violència. I al món hi ha molta violència. Aquesta és una situació real. Quina és la capacitat educadora en valors de l’escola quan l’entorn familiar, l’entorn social i l’entorn mundial està negant allò que els mestres voluntariosament poden aportar i volen aportar a l’escola? Aquesta és una realitat que acaba afectant un altre espai fonamental per a la vida, que és el treball.

Un dels assaigs interessants de llegir, que ja té uns anys, però penso que s’ha convertit en un clàssic, és el de Richard Sennet, en versió castellana, “La corrosión del caràcter”, que estableix una tesi molt dramàtica i és que la nova forma de treball en la nostra societat corromp, podreix el caràcter de les persones. Perquè les persones ja no es poden identificar amb un projecte laboral o professional que tingui coherència, que tingui estabilitat, que tingui tranquil•litat. Les persones en el treball solen ser tractades com un kleenex que s’usa i es llença. I si això ho podem dir de moltes persones adultes, per desgràcia, què hem de dir de les nostres persones joves que s’acosten al mercat de treball?

Per tant, inestabilitat a la família, inestabilitat a l’escola i corrosió del caràcter en el treball, perquè el treball també és precari, perquè el treball és explotador, perquè el treball és insatisfactori, perquè no pots pensar en un projecte professional mínimament estable –llevat que tu vulguis canviar per pròpia iniciativa- per a tota la vida.

La situació, per tant, no és gens fàcil per esperar dels nostres nois i noies que tinguessin uns valors ben definits.

Considerem ara de forma sintètica, per no excedir-nos del temps previst, quins són els valors, la forma de viure i els valors que tenen els nostres joves.

Per una banda està molt clar, més que mai, el valor que és el valor radical de la vida humana -a més de la vida mateixa, òbviament- que és la llibertat. Està claríssim que avui els nostres joves volen i valoren la llibertat tant o més que mai. I a més a més d’una manera diferent a com l’havíem pogut valorar els que som els seus pares. Perquè nosaltres l’havíem valorada com a necessitat contra la falta de llibertat. Que és una forma de viure-la, que pot tenir el seu interès, òbviament. Ells la viuen ja com un medi ambient natural,del qual esperen més i més. És una llibertat que tendeix a viure’s a si mateixa sense límits acceptables, sense límits possibles, com menys límits millor.

Segon valor que té òbviament la seva cara i la seva creu: el valor de la individualitat. Estem en una cultura, aquesta que dèiem postmoderna o líquida, profundament individualista. L’individualisme evidentment també té la seva cara positiva, que és l’afirmació d’un projecte propi. Té la seva cara negativa, que és la separació, que és l’egoisme, si volem dir-ho en termes morals, que és la competitivitat extrema, que provoca infelicitat, que provoca malestar. Bé, un segon valor en alça entre els nostres joves.

L’èxit i la seducció. És a dir, considerar que en la vida s’hi està perquè els altres et vegin, és aquella necessitat d’estima que dèiem abans, perquè els altres et vegin com algú… -ara no estic gaire al cas del llenguatge adolescent- com algú que “té gràcia”, que és “guai”. Ja sé que el llenguatge va canviant. L’altra dia vaig veure “El caçador de paraules” i va dir que el “guai” havia canviat per “guapo”. Sembla ésser que és la cosa més moderna. Recordo una anècdota -i permeteu que faci aquí un petit homenatge a una persona de les que ha arribat a una fase anciana, que és Jordi Solé Tura, que per desgràcia ha perdut la memòria- perquè teníem una conversa amb ell quan era Ministre de Cultura i jo diputat al Congrés, una nit de festa amb ocasió del Nadal; estàvem en un espai musical on la música era fortíssima i no podíem parlar. Dèiem: “La música la podrien baixar”. I comentàvem que no sabíem què hi van a fer els joves a les discoteques, si no s’hi pot ni parlar. I aleshores en Jordi va dir que el seu fill, que en aquell moment devia tenir 17 o 18 anys –el que recentment, ja adult, li ha dedicat una pel•lícula emocionant- li va preguntar: “Escolta, què hi aneu a fer a la discoteca?” I va fer gràcia la resposta que el fill d’en Solé Tura li va donar al seu pare; li va contestar una sola paraula, dues si posem la preposició: “A fardar”. Anaven a “fardar”. És a dir, anaven a ser vistos i admirats. Anaven a posar-se com en un aparador perquè els altres els veiessin “guapos”. Bé, és aquest valor de la seducció, de l’èxit social, de la roba de marca. Això és un fet, els nostres joves que tenen, òbviament no tots -hem dit allò de les generalitzacions- però que en general tenen recursos, són joves que es gasten els recursos a quedar bé, a quedar guapos, a quedar bé amb els altres. Perquè la seducció i l’èxit són uns valors en alça. Aquesta és una realitat amb la que hem de comptar, com una altra, i de la qual fins i tot es podrien treure elements positius. Aquesta obsessió per la imatge en un món que viu d’imatges. Perquè una altra de les característiques de la nostra societat, és que hem arribat a la condició també per als adolescents del que en va dir Sartori “l’homo videns”, l’home que mira. La representació de la realitat ha arribat a importar-nos més que la realitat mateixa. Estem en aquesta situació estranya en què la imatge i la representació valen més que la realitat. Em permeteu que us expliqui una anècdota personal en què jo em vaig veure a mi mateix com a “homo videns” i vaig haver de fer un “mea culpa”. Em varen convidar a fer una conferència a Rimini, Itàlia; em van dir si volia voltar per la ciutat, que era preciosa. Vaig anar a voltar per la ciutat. Vaig entrar en una preciosa capella renaixentista on està enterrat el Duc de Malatesta i al fons a la dreta hi ha un absis presidit per un preciós fresc de Piero della Francesca. Vaig anar cap allà i quan vaig veure el fresc vaig agafar la càmera fotogràfica i de prop, de lluny, sense flash, una perspectiva i una altra, quan vaig haver fet una dotzena llarga de fotos, tanco la màquina i me’n vaig. És a dir, estava cometent l’error típic de l’home del segle XXI, que és que “caçava” les imatges, com si això fos la finalitat essencial de la visita, i no disfrutava directament de l’obra d’art que tenia al meu davant. Quan vaig haver fet cinc o sis passes vaig pensar: “Però què fas, si no te l’has mirat, només l’has fotografiat!” Hi vaig tornar per contemplar el quadre una bona estona. Perquè havia comés el pecat típic de la modernitat –però no hi havia cendra per posar-me al cap en forma de penitència-. La imatge que ens emportem, que podrem ensenyar, que podem “tractar”, enviar per mail, posar de fons de pantalla, etc., val més que la realitat. Encara que en aquest cas es tractava també d’una imatge, però era un fresc pintat per un gran artista, una creació directa, que se m’oferia als meus ulls sense la intermediació d’una pantalla, d’una càmera. Tinc un amic que quan li vaig explicar això, em va dir que ja feia un parell d’anys que viatjava sense càmera de fotografiar. Perquè es va adonar que li passava això, que anava com aquests orientals que fotografien molt, però que no contemplen gens. Bé, és la obsessió per la imatge i és una obsessió que òbviament ens afecta a tots i també als nostres joves.

L’indiferentisme, aquest és un contravalor molt clar. Una manera de guanyar suposadament llibertat, és que res no t’importi. Perquè si res no t’importa res no et compromet. I per tant podràs continuar “fent la teva” indefinidament. Però això té un cost molt gran. És que no construeixes res. Que passes per la vida com una pilota que rebot de punt en punt. I l’indiferentisme és molt característic de la nostra joventut. Probablement també de molts adults, però en la nostra joventut es va aguditzant. Aquesta posició en la vida que et facilita una altra de les característiques que registren aquests autors, que és un hedonisme important. És a dir, un estem a la vida per disfrutar. I disfrutem tant com puguem sempre que puguem. I fem aquella successió d’instants que siguin tots ells del màxim de plaer possible. Aquesta és una posició d’indiferentisme i d’hedonisme que certament caracteritza els nostres joves.

Diuen aquest autors, amb gràcia: abans tendíem a fer, volíem fer de la nostra pròpia biografia, del nostre projecte vital, un moble de qualitat. Hi havia qui triava ser armari, qui triava ser taula, qui triava ser llit, ser moble de menjador o tauleta de sala d’estar, els projectes eren diferents, les construccions eren diferents. Ara es viu, es busca fer, biografies de bricolatge. És a dir, més que mobles sòlids que durin tota la vida, es busca una biografia que permeti recomposar la teva vida i avui ser tauleta de nit, l’altre dia llit i l’altre armari i l’altre porta. Si això és possible, pot ser fantàstic, perquè pots viure moltes vides en una; altra cosa és que això ho resisteixi la nostra estructura humana, que sigui possible arribar a fer aquest tipus de projecte. Busquen fer això a través del no compromís, a través de l’indiferentisme, aquesta possibilitat de construir diversos projectes a la vegada.

Bé, deixem aquí el punt segon que dèiem de pinzellades sobre els nostres joves i valors. I passem ja de ple al tercer punt que ja seria una reflexió, òbviament oberta i encara més “discrepable”, si em permeteu l’expressió, sobre la construcció dels valors per part dels joves. I la primera idea seria quin és el camí cap a la maduresa. Perquè suposo que tots estem d’acord que és biogràficament natural i que és antropològicament desitjable que l’adolescent no quedi permanentment en l’adolescència. Perquè entenem, és el que hem dit al començament, que l’adolescència és una fase de transició, entre l’estat que ens dóna inicialment la naturalesa, l’estat infantil, i el projecte adult que té un sentit ple, que té una estabilitat, que té un perfil.

Bé, quina és la idea de maduresa que podem proposar-nos per lligar-la després amb valors que comentaré? De les moltes definicions i estudis sobre la maduresa, n’hi ha una d’antiga, d’un psicòleg americà, Allport, que jo crec que resumeix molt bé amb tres conceptes molt afinats la idea de maduresa. Que en si mateixos ja són descriptors de valors o apunten a valors. Ho dic així i comento ràpidament les tres nocions.

La persona madura, la persona adulta, és aquella que ha aconseguit etendre el seu jo. La primera característica de la persona adulta seria l’extensió del jo.

La segona característica seria l’elaboració –no pas sistemàtic ni professional- d’un pensament unificador de la seva vida.

I la tercera característica, l’autoobjectivació. Són tres característiques que són una mica “refistolades” en la seva formulació, però que penso que tenen tot el sentit quan es comenten.

La primera, l’extensió del jo. L’egocentrisme infantil i l’egocriticisme adolescent necessiten ser superats cap a un jo que ja no viu bolcat sobre si mateix o per disfrutar-se innocentment com el nen o per patir agudament com l’adolescent. Sinó un “jo“ que és capaç d’articular-se de forma compromesa amb altres “jos”. En el món laboral, professional, social, polític, cultural, solidari, és on normalment es pot assolir que comprenguis que el valor de la teva vida individual s’incrementa individualment si s’articula col•lectivament. Mentre que, al revés, el valor de la teva vida individual implosiona, es fa migrat, mesquí, si viu sempre egocèntricament, si no s’articula amb els altres. El jo immadur és un jo tancat i autoreferencial. El jo madur és un jo articulat: és un jo compromès.

Segona idea: pensament unificador de la vida. És a dir, capacitat d’elaborar un esquema de comprensió del món, que et permeti tenir interpretació pròpia de la realitat, tenir posició sobre les coses que passen a la realitat. La persona adolescent, i en aquestes característiques ho hem vist aguditzat, que cau en l’indiferentisme, tot m’és igual, en realitat està dient una cosa tremenda: tot el que passa fora de mi té el mateix valor. Cosa que és insuportable i intolerable. És evident que no té el mateix valor. Si creus que té el mateix valor t’equivoques, negues la possibilitat d’exercir la teva llibertat amb un mínim de sentit. Perquè triaràs malament segur, si tot té el mateix valor. Perquè no tot el té. I, per tant, el que fa la persona madura que ha superat l’estadi infantil i l’adolescent és tenir criteris sobre l’existència. No vol dir un criteri tancat, evidentment que no. No vol dir un criteri dogmàtic, evidentment que no. Sí que vol dir un criteri ideològic. Però un criteri ideològic que vol dir, que tu si pots parlar és perquè tens idees pròpies. Disposat a canviar-les naturalment, perquè, si no, estaríem en el dogmatisme. Però idees pròpies. Per tant, seria la segona característica de la maduresa.

I la tercera seria, aquesta és potser la més estranya, la capacitat d’autoobjectivació. Què vol dir? Que a diferencia del nen, que està lluny d’això, i a diferència de l’adolescent, que ho viu fatal, l’adult és capaç de veure’s a si mateix en perspectiva tranquil•la. És capaç de jutjar-se a si mateix, de relativitzar-se a si mateix i això, diu Allport, es materialitza en un detall molt important per a la vida: el sentit de l’humor. No estem parlant de la comicitat del pastís de nata a la cara, evidentment que no, estem parlant de l’humor del bo. De l’humor que comença per riure’s d’un mateix. Com Groucho Marx :” Jo no pertanyeria mai a un club on acceptessin gent com jo”. És l’expressió més condensada de l’humor sobre si mateix. Bé, doncs arribar a tenir la capacitat de relativitzar-se a si mateix, de veure’s a si mateix amb perspectiva crítica, però no angoixant. És un factor de maduresa i òbviament, el jove sembla que se li ha de transmetre instruments perquè tingui la capacitat d’acabar fent justament aquest camí.

Quins serien els valors que jo proposaria? Entrem ja en la fase final de l’exposició.

Perquè fos possible que aquest camí cap a la maduresa tingués d’alguna manera continguts de valor humà, continguts de riquesa humana. Això que en diem valors. Ara no tenim temps ni és el moment de fer filosofia sobre el concepte de valor. Podem funcionalment acceptar que valor és allò que ens val la pena de buscar i estimar. I per tant poden ser valor moltes coses i pot ser valor l’aigua, la humil aigua, en un moment determinat. En aquests dies de dura sequera l’aigua és un valor especialment extraordinari en la nostra societat i pot haver-hi valors materials, valors espirituals, valors socials i valors individuals. Hi pot haver valors de procediment i valors finals. Jo, en aquesta situació en què normalment la reflexió sobre els valors es dispersa molt, procuro concentrar-me en les següents idees:

Primer, el que podríem anomenar la definició d’uns valors finals; i ara perdoneu: hem de recórrer a la vellíssima saviesa aristotèlica que ens diu que l’home és un animal de finalitats. I a la menys vella saviesa kantiana, que en molts punts s’oposa a Aristòtil, però que també diu: la llibertat humana viu en el regne de les finalitats. Som lliures si som capaços de definir-nos finalitats. Si no, no som lliures, som anòmics, som dispersos; diríem que no som lliures sinó que, si perdoneu el rusticisme, estem “deixats anar” com pot estar “deixada anar” una bèstia. Però ésser lliure és alguna cosa més. És, primer, estar evidentment sense lligams, però també tenir capacitat de construir un projecte propi. Bé, els valors que a mi em sembla que són finalistes de l’existència i que poden ajudar específicament als joves, estarien lligats a una anàlisi del que és l’antropologia, la naturalesa humana.

Jo crec que hi ha quatre eixos que ens componen com a persones d’una manera fonamental. Diríem que són la nostra estructura. Igual que tenim estructura òssia i que sabem que hi ha uns ossos més prescindibles que d’altres, sabem que hi ha una columna vertebral; no la comparem amb una falangina del dit. Jo ho vull tot. Però primer seria la columna vertebral. Doncs bé, quines serien les columnes vertebrals de la naturalesa humana?

Tenim per una banda l’eix racional. Clarament. Penso que no cal argumentar-ho, entre altres coses perquè ho hem d’argumentar racionalment i això és el que valorem, l’exercici de la raó. Diem: “argumenti’m això!” Estàs valorant la raó. Es defensa per si mateix. Som éssers racionals i la racionalitat és un eix de la nostra personalitat.

Un altre eix: l’eix ètic. Aquell eix que ens fa tenir a cadascú noció de la nostra capacitat de tenir drets i deures. Recordem una idea de Kant molt fina: “Hi ha dues coses que admiro principalment en el món: el cel estrellat damunt del meu cap i el sentit del deure a dins del meu cor”. Era Kant, i això del “sentit del deure” ara sona vell i molt aspre, però ens ho diu un dels més grans pensadors de la història. Ara quedem-nos amb la idea que som constitutivament ètics. Que tenim sentit del dret i sentit del deure, que tenim sentit d’allò que està bé i d’allò que està malament.

Un altre eix: l’eix social. Perquè l’eix ètic podria arribar a interpretar-se en una clau només individual. No! Hi ha una altra dimensió que és necessitar als altres, que els altres ens necessitin i que visquem articuladament, que visquem socialment.

Per tant: racionalitat, ètica, socialitat. I ens queda l’últim, que no per ser l’últim és el menys important. L’eix estètic, l’eix emocional, l’eix de la sensibilitat. I el poso al final perquè faci una mena de tancament equilibrat respecte al primer punt, que ens semblava el més important, l’eix de la racionalitat. Els antics posaven el més important, el verb principal, al final. La sensibilitat és tan important com la racionalitat. I hem viscut en una tradició racionalista que ens ha fet perdre de vista que, per la via de la sensibilitat, les emocions capten molts valors de la vida, i que quan no eduquem la sensibilitat, les emocions, fem que la vida perdi sentit i valor; per això, fins i tot hi ha qui avui posa de moda, i és un concepte molt antic, la “intel•ligència emocional”. I és perquè quan la nostra intel•ligència va sola cau en allò que Goya va dir: ”el somni de la raó engendra monstres”. La racionalitat abandonada a si mateixa produeix monstruositats. I només la sensibilitat i l’emocionalitat combinades amb la intel•ligència ens ofereix la millor comprensió de la vida.

Bé, si hi ha aquests quatre eixos antropològics, d’aquí es deriven quatre valors finals. Quatre valors que són principals i la meva tesi, si em permeteu l’expressió, és que aquests valors són valors de la vida humana, per tant de la vida adulta, però també de la vida adolescent. Em permetria dir més: si ho són de la vida adulta ho són més de la vida adolescent, perquè l’adolescent els necessita en la delicada fase de construir-se com a adult. I per tant és una proposta per a la formació de l’adolescència. Quins són els valors? I ara direu, però això és molt elemental: sí, és que la vida és molt elemental.

Mireu: corresponent a l’eix racional està molt clar, i està bé dir-ho en un context universitari com aquest, és el coneixement. I és molt important que ens diguem a nosaltres mateixos que la humanitat es construeix de manera principal com un procés de creixement en el coneixement. I que el coneixement és eix principal. Compte: distingim-ho de la informació, que aquest és el perill de la nostra societat. Reduïm sovint el coneixement a la informació, vol dir que li traiem al coneixement capacitat crítica, li traiem al coneixement capacitat de globalització, li traiem al coneixement l’ordre metòdic. Transformar la informació en coneixement significa afegir-hi capacitat crítica, mètode, perspectiva global. Per tant, parlo de coneixement, no només d’informació, que té el seu valor en el seu context, però mai la capacitat de substituir el coneixement; no seria una substitució, seria una suplantació.

Segon valor, el que correspon a l’eix ètic. Valor importantíssim, la dignitat. I en això hi ha molt a dir. Primer tornant a Kant, que és l’home que a la porta de la modernitat ens diu que l’ésser humà és un ésser de dignitat, que significa que tota persona ha de ser vista sempre com a finalitat plena en si mateixa, mai com a instrument d’un altre. Gran idea: té tota la raó! El que ens fa ser persones és que tots tenim en el nostre interior la qualitat de la dignitat plena com a persones, que ens dóna dret a no ser mai un instrument d’un altre. A ser vistos sempre com una finalitat en nosaltres mateixos. Aquesta és la lliçó ètica fonamental. Si això ho aprenguéssim de joves en la vida, la vida ètica seria fàcil, i la vida social seria agradabilíssima, perquè es derivaria d’aquesta reflexió una forma de convivència on estaria exclòs des del primer moment qualsevol forma de menyspreu, qualsevol forma de violència, qualsevol forma d’explotació, que són els elements que fan dolenta, perillosa i difícil la convivència social.

I sobre el tercer, l’eix social, un valor elemental que se expressa amb un mot que “ha passat de moda”, i que jo reivindico que es torni a posar de moda, la bondat. Hem de ser bona gent, o no? Amb els altres hem de ser bona gent i no necessita més comentari perquè tothom entén el que vol dir ser bo. A vegades ens perdem amb conceptes postmoderns i n’hi ha un de clàssic tan simple, tan amable, tan agradable com ser bona persona. El valor bàsic de la socialitat.

I l’últim punt. Sobre l’eix sensible o estètic, el valor de la bellesa. Que poc formats que estem, que poc que formem als nostres joves en la bellesa. Per què és important formar en la captació, en el gaudi i en la creació de la bellesa? Perquè viure la bellesa significar viure el matís, viure el matís significa conèixer críticament. Captar el matís significa respectar el valor del matís. I qui s’acostuma a captar i respectar el matís i el detall i la diferència s’acostuma a un valor que encara no he dit, perquè aquest és valor instrumental, al servei de tots aquests valors finals i especialment del segon: és el respecte. La formació estètica i la formació de la sensibilitat de les persones és la formació de la seva capacitat de respectar. I què significa respecte? Respecte és una paraula que, com la majoria de les nostres paraules, ve del llatí: “respicere”, derivat de “spicere”; i si “spicere” significa mirar, “respicere” significa “tornar a mirar” o “mirar atentament”. El respecte és la capacitat de mirar atentament l’altre, de reconèixer en l’altre que la seva dignitat és tan gran com la meva. D’on es dedueix que jo he de voler per a ell tant de bé com vull per a mi mateix, exactament. I que jo no puc instrumentalitzar-lo, ni manipular-lo, perquè aleshores degrado la seva dignitat, deixo de tractar-lo com un fi en si mateix, per convertir-lo en un instrument de la meva arbitrarietat.

Això ens lligaria amb una idea, i és que òbviament, com he dit abans, aquests valors són valors de la vida humana, de vida adulta. En el cas de l’adolescència, són més que valors, són valors per descobrir, per començar a entendre i estimar i per construir. En la vida adulta, si ja no els hem assolit ja no tenim gaire remei, perquè amb els anys perdem plasticitat. Perdem capacitat d’educar-nos i formar-nos. No la perdem del tot, però en perdem una mica. I en canvi, en els anys infantils i juvenils és quan el discurs sobre aquests valors i la pràctica sobre aquests valors pot construir personalitats que tinguin un mínim de plenitud i de riquesa humana.

Aquests quatre valors radicals després es despleguen en una multitud de valors. És com el tronc i les branques. Serien els valors troncals que després donarien lloc a moltes branques. No tenim el temps ni és el moment de fer-ho. Però jo m’he entretingut a fer per cadascun d’aquests troncs, les seves branques i fixeu-vos:

Associats al valor coneixement hi veig per a la vida dels nostres joves, dels nostres adults, la iniciativa, la flexibilitat, la curiositat, l’humor, el diàleg.

Associats al valor dignitat hi veig: el respecte, la tolerància, l’amabilitat, la comprensió, l’autoestima.

Associats al valor bondat hi veig: la justícia, l’honradesa, la generositat, la valentia, l’amistat, la pau, la solidaritat.

I associats al valor bellesa hi veig: la sensibilitat, l’empatia, la creativitat, la imaginació, el plaer, la contemplació.

I són només uns quants. Ara bé, que bonica que seria la vida si poguéssim desplegar-los tots! I crec que per als nostres joves, òbviament, aquesta és una proposta de construcció en valors, de construcció humana, que el que fa és finalment multiplicar en comptes de reduir la seva llibertat, tan estimada i tan necessària. Perquè és una llibertat plena de sentit, és una llibertat per a alguna cosa. És allò que alguns teòrics han fet també: la distinció entre la “llibertat-de” i la “llibertat-per-a”. Entre la llibertat negativa i la llibertat positiva. Jo no només vull ser lliure en el sentit que “em deixin anar”, que també. Jo vull ser lliure per a desplegar un projecte, per construir una forma de vida pròpia i amb sentit, per conrear uns valors determinats. Per tant, el que hi ha quan es fa aquesta construcció de valors és un increment de la llibertat humana. Perquè si la llibertat és una característica de la vida humana, els valors també ho són.

El que hem de dir als nostres joves és que de valors sempre en tindran: o uns, o uns altres. Vivim de valors, perquè som éssers de valors. Els valors són a l’esperit humà com la gravetat al cos: et resulta donada. El gran avatatge és que, a diferència de la gravetat física, la gravetat dels valors és “pluralista”, permet triar entre uns o altres, és l’espai de la llibertat. I cal la voluntat de construir-los en llibertat i amb consciència. Per una raó, perquè els valors o els tenim o ens tenen. Ortega feia una distinció entre la idees i creences. En el nostre cap hi ha dues unitats de comprensió del món: la idea i la creença. La diferència entre la idea i la creença, és que la idea la tens i la creença “et té”. O ets esclau de les teves creences o ets senyor de les teves idees. Els valors o els tens o et tenen. O tens un valor, idea, projecte o “et tenen” uns valors del teu entorn –que sempre hi són- que et xuclen la personalitat i només en aparença ets lliure.

O estàs dirigit o estàs dirigint-te per uns valors que, al seu temps, poden ser positius o negatius. En nom d’aquest repte de llibertat, que és construir la nostra pròpia personalitat en valors, penso que val la pena que reflexionem i traspassem la nostra reflexió als àmbits juvenils sobre la possibilitat de fer-nos una vida digna del nom de vida humana.

Moltes gràcies!